2023 serà recordat com l’any que va significar un abans i un després en les adaptacions de videojocs en el cinema. No sé si ha estat causalitat que hagi coincidit en any creativament desastrós en superherois. Sembla com si haguessin destinat als guionistes bons en projectes com The Last of Us, Fallout, Super Mario Bros, Tetris o aquest Gran Turismo.
Darrere la càmera tenim a Neill Blomkamp que fa una pel·lícula d’estudi després dels desastres més personals com Elysium, Chappie i Demonic. Sense cap dubte, aquest és el millor títol des del seu debut a 2009 amb District 9. És cert que Gran Turismo la podia haver dirigit Blomkamp o qualsevol altre, però sigui com sigui, acaba essent la millor pel·lícula de la seva filmografia.
En lloc d’adaptar el videojoc i convertir l’adaptació en un capítol més de l’avorrida i testosterònica Fast & Furious, els guionistes Jason Hall i Zach Baylon adapten una història real al voltant del videojoc. Una mica a l’estil Tetris, però sense fer la història de la creació del videojoc. Aquesta és la història com un gamer, Jann Mardenborough, va passar de ser en un dels millors jugadors de Gran Turismo, a convertir-se en un pilot de carreres professional per a l’escuderia Toyota, el qual va participar en les mítiques 24 hores de Le Mans.
Gran Turismo és molt entretinguda i pot agradar tant a gamers, com a fans del motor o als aficionats al cinema que els és igual una cosa i l’altra, però que gaudeixen de títols com Rush o Le Mans ’66.
La trama no deixa de ser la història de superació amb caiguda inclosa, per tornar-se a aixecar, que hem vist mil vegades, però que està molt ben narrada. Els personatges són tridimensionals, les relacions familiars, especialment amb el pare, i la de mestre i alumne, estan molt ben construïdes.
El repartiment funciona molt bé entre els tres protagonistes principals, un esplèndid David Harbour, que malgrat que la seva història de rerefons és un tòpic, el carisma de Harbour el supera. Els de Harbour són els millors diàlegs de la pel·lícula. També tenim a Orlando Bloom, com a l’ideòleg de portar a gamers en els circuits competitius i al protagonista, Archie Madekwe, en el seu primer paper principal i que aguanta molt bé el pes de la pel·lícula. En un paper més secundari, com a pare de Jann, trobem a Djimon Hounsou.
Gran Turismo pot ser intranscendent, però enganxa de mala manera mentre la veus. Les seqüències de carreres estan filmades i muntades de manera magnífica, perquè visualment s’entén i s’explica tot perfectament, a un ritme tens i trepidant. Aquí tot el mèrit del món a Blomkamp. És fàcil per a l’espectador sentir-se a dins el cotxe al cantó de Jann amb l’adrenalina al màxim.
Sobre l’accident, la pel·lícula ha estat polèmica perquè els que se’ns narra va passar tal com ho veiem, però a diferència de la realitat, la ficció utilitza l’accident com a instrument motivador per a Jann, quan en realitat la cosa no va anar així.
Tot i que les carreres són l’element principal, les sempre complicades relacions entre pares i fills, teixir complicitats i les segones oportunitats pel personatge de Harbour, són el cor de Gran Turismo.
