Nova pel·lícula del director de cinema fantàstic canadenc, David Cronenberg. Cronenberg torna a una de les seves obsessions principals, la carn i la tecnologia. El repartiment està encapçalat per Viggo Mortensen, actor amb qui ha treballat habitualment des que l’any 2005 amb Una història de violència.
Crimes of the future és una pel·lícula més interessant des de la part visual que no pas la narrativa, que resulta molt confusa. Cronenberg ens posa de cop en un món diferent del qual no coneixem ni les normes ni els mecanismes. Només alguns se’ns aniran explicant al llarg del metratge, quedant molta part sense lligam.
La trama gira al voltant de Saul (Viggo Mortensen), un artista que juntament amb la seva companya Caprice (Léa Seydoux), fan unes performances en què converteixen en espectacle la capacitat de Saul de crear nous òrgans en el seu cos i mostrar-los al públic. Paral·lelament, entraran nous personatges, com Lang (Scott Speedman) el pare d’un nen que menja plàstic i que pot significar el següent pas de l’evolució humana, i Timlim (Kristen Stewart), una investigadora de l’Oficina del Registre Nacional d’Òrgans.
Quedeu-vos amb una de les frases de Timlin: “La cirurgia és el nou sexe” per entendre l’impacte de les performances i per situar-nos en la ment d’un Cronenberg amb reminiscències de Crash.
Cronenberg ha volgut fer una pel·lícula com les que el van donar a conèixer i inventar un món apocalíptic que podria ser conseqüència del canvi climàtic. L’aspecte visual és el més destacat de la pel·lícula, ja que no falten les imatges malaltisses i transgressores. Però li falla la narrativa, segurament aparcada de manera conscient per Conenberg. D’altra banda, això fa que sigui una obra a mitges perquè més enllà de part artística, el missatge sobre el futur que vol donar és excessivament críptic i no queda gens clar què coi ens ha volgut explicar.
Crimes of the future és una pel·lícula que només podia sortir de la ment de Cronenberg i això sempre serà positiu, però el resultat queda lluny de les seves pel·lícules dels vuitanta com Scanners o La mosca i també dels seus últims grans títols com Una història de violència i Promeses de l’est. Qualsevol indici de trama queda diluïda en poc temps i algunes escenes són veritables estranyes, com la de les tècniques que es treuen la roba, a saber per quin motiu.
