Being the Ricardos

Aaron Sorkin dirigeix i escriu aquesta pel·lícula que ens explica una setmana molt concreta en la vida de l’actriu Lucille Ball. La setmana en què Sorkin ha volgut narrar aquesta història és en la qual Ball va ser acusada de pertànyer al partit comunista, l’any 1952. La pel·lícula ens explicarà què va passar i de quina manera es va resoldre. Al mateix temps veurem com ha de fer front a altres aspectes de la seva vida personal i professional, com la possible infidelitat del seu marit i la lluita contra la cadena que emet I Love Lucy, perquè en quedar-se embarassada, va defensar que el seu personatge en la ficció també s’hi quedés. Ball es preocupava de tots els aspectes del show, fins i tot de millorar els gags que escrivien els guionistes perquè fossin els més graciosos possibles.

La pel·lícula fa justícia a Lucille Ball i serveix per fer valdre la seva figura, no només com a còmica excel·lent, sinó el seu paper d’empresària, a través de la productora Desilu, que també compartia amb el seu marit, Desi. Ball era molt més que una actriu, ja que controlava tots els aspectes del seu espectacle, el qual va ser el més vist de la televisió nord-americana durant els anys de la seva emissió.

Lucille Ball està interpretada per Nicole Kidman, mentre que Javier Bardem interpreta al seu marit Desi. Els dos estan esplèndids, essent la transformació de Kidman total, ja que l’actriu desapareix engolida pel personatge. Més enllà de les pròtesis per fer-la assemblar a Lucille, Kidman fa una de les millors interpretacions de la seva carrera, capaç de mostrar amb versemblança tots els estats emocionals de Ball. Acompanyant-los tenim al sensacional J.K. Simmons i a Nina Arianda.

La pel·lícula té un format més íntim del que darrerament ens havia proposat Sorkin com a director. Podríem dir que gairebé teatral, ja que gran part de l’acció se situa en interiors, i més concretament en el plató de rodatge d’I Love Lucy. Però no falten els elements identificatius de Sorkin, com gent parlant de coses molt interessants, com només Sorkin pot escriure, mentre caminen d’un lloc a un altre, de despatx en despatx o entre bastidors.

Sorkin fa un retrat entre nostàlgic i divertit de la televisió dels anys cinquanta, allunyat de les històries amb més glamur que el cinema ha fet del Hollywood d’aquella època.

Com a nota curiosa, direm que Desilu va ser la productora de Star Trek en els anys seixanta, quan Ball era l’accionista majoritària. Ball va ser la primera dona a dirigir un estudi, després de comprar les accions del seu marit l’any 1962. Gràcies a Ball, la sèrie va disposar d’un segon pilot que va produir ella sola posant en risc la capacitat econòmica de l’empresa. Aquell capítol va ser el que va obtenir llum verda per fer la sèrie. L’any 1968, Ball va vendre les seves accions a Gulf+Western, propietària de Paramount des del 1966, que li va canviar el nom pel de Paramount Television.

Imprescindible pels fans de Sorkin, pels apassionats de la història de la televisió i per qualsevol que li agradi veure una pel·lícula, que també està molt ben escrita.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

KPop Demon Hunters

Hi ha pel·lícules que simplement entren bé, i n’hi ha d’altres que et contagien una energia especial. KPop Demon Hunters pertany clarament al segon grup:

Elio

Hi ha una sensació constant veient Elio: la d’estar davant d’una pel·lícula simplement correcta. I en el cas de Pixar, això ja és gairebé un

Marty Supreme

Hi ha pel·lícules que t’enganxen des del primer fotograma. Marty Supreme no és una d’elles, almenys no immediatament. Al principi costa entrar en el seu

Hamnet

Dirigida per Chloé Zhao, Hamnet és una obra profundament íntima i emocional que explora l’amor, la pèrdua i el dol des d’una mirada delicada però

Keeper

Keeper és la nova pel·lícula d’Osgood Perkins, un autor que en poc més d’un any ha estrenat fins a tres pel·lícules en setze mesos. Longlegs,