Remake de la pel·lícula del 1947 que ha dirigit Guillermo del Toro amb Bradley Cooper en el paper principal, que en el seu moment va encarnar Tyrone Power, basada en la novel·la de William Lindsay Gresham.

La pel·lícula ens narra la història d’un home que torna en el circ del qual va sortir. Es tracta del típic circ de freaks que hem vist mil vegades en el cinema. El cas és que l’home aconseguirà un manual de trucs i estratègies que farà servir per lucrar-se en marxar del circ i exercir d’il·lusionista. Els seus plans de fortuna es torçaran quan la seva ambició el porti a anar més enllà i es fiqui amb les persones equivocades.

En el repartiment, a part de Bradley Cooper, trobem a Cate Blanchett i a Rooney Mara en els altres dos papers principals. Malgrat que Cooper ho fa bé, el paper que requeria un actor menys madur i experimentat perquè la història sigui creïble. En canvi, Blanchett està genial en aquest paper de dona poderosa i carismàtica. Mara també retrata a la perfecció la innocència i candidesa del seu personatge. Atenció a la resta de secundaris com Richard Jenkins, Willem Dafoe, Toni Collette i Ron Perlman.

La pel·lícula no m’ha convençut perquè l’he sentit com dues històries diferents molt desconnectades entre elles. La primera, que ocupa la primera hora, succeeix en el circ, i la segona, en la ciutat amb el protagonista assentat en el paper de mentalista. La part més interessant és la darrera perquè és quan es desenvolupa veritablement la trama. La suma de les parts passa factura perquè la pel·lícula peca d’un metratge excessiu de dues hores i mitja, quaranta minuts més que la pel·lícula original, que es ressent en ritme.

El millor és la posada en escena de Del Toro, és visualment molt atractiva i fa que ens sentim dins d’un noir dels quaranta. El disseny de producció i vestuari són esplèndids. El director sap com fer bonics a través de les imatges, moments i escenes grotesques. Del Toro construeix un món que es veu embellit per la partitura d’estil clàssic de Nathan Johnson. Tristament, sota aquest embolcall sensacional d’atmosfera de cinema negre clàssic, sense ser una mala pel·lícula, no funciona. Sí que té en cavi escenes soltes bones, com per exemple la primera trobada entre els personatges de Cooper i Blanchett.

Després de La forma del agua, Del Toro fa una passa enrere i he de dir que la nominació per aquesta pel·lícula respon a altres criteris que no són la qualitat de la cinta. En determinats moments sembla buscar la nominació inflant innecessàriament el metratge i el pes de la pel·lícula, quan el que li convenia era un punt de vista de thriller més lleuger.

L’escena del desenllaç trobo que li ha mancat força i no funciona com hauria de fer-ho, no em vull esplaiar per no fer espòilers, però, en canvi, l’epíleg és meravellós. Una darrera escena que tanca perfectament el cercle i que és un cop de puny a la cara a l’espectador que no veurà a venir a menys que hagi vist l’original. Aquest darrer moment està molt ben filmat i té tota l’energia que durant la resta de la pel·lícula he enyorat.