Will Smith protagonitza aquest biopic autoritzat sobre Richard Williams, el pare de les tenistes Venus i Serena Williams. Richard era un individu peculiar i d’idees fixes, qui juntament amb la seva esposa d’aleshores i mare de les futures tenistes, va elaborar un pla abans que nasquessin, per convertir a Venus i Serena en les millors tenistes del món. El pla estava al marge del que el circuit professional prepara a les futures professionals. Consistia en entrenaments diaris durant llargues hores en pistes de tenis que portaven a terme ell i la seva dona. La seva màxima era que aquestes no entressin en competició fins que no estiguessin preparades i només entrenessin fins que fossin prou grans per competir.
La pel·lícula toca entre d’altres el problema racial, ja que per qüestions econòmiques no era gens comú veure a nenes afroamericanes jugant a tenis. Els Williams eren una família molt humil, no tenien diners per pagar un entrenador, ni tampoc per llogar pistes de tenis per entrenar, així que havien de jugar en pistes comunitàries que freqüentaven joves delinqüents a Compton, Califòrnia, la qual cosa els va portar més d’un ensurt a la família. La pel·lícula comença quan Richard creu que ja ho ha ensenyat tot a les nenes i busca un altre entrenador i acaba amb el primer torneig de Venus en la final d’Oakland l’any 1994 contra Arantxa Sánchez-Vicario, sense cap dubte la dolenta de la pel·lícula.
L’altre tema central és com l’esport professional fa servir el que encara són nenes, en la maquinària de la competició, fent-les grans de cop, esdevenint algunes d’elles joguines trencades. La pel·lícula ho retrata a través de la figura de Jennifer Capriati. Justament el que viu ella és el que Richard Williams tem que els hi passi a les seves filles si les posa a competir massa petites.
Will Smith fa un bon paper en la seva transformació en Richard Williams, però que no és mereixedora de l’Òscar i menys amb interpretacions superiors com la d’Andrew Garfield a Tick, Tick… Boom! Williams queda retratat com un home molt seu i inflexible, que superarà tots els obstacles possibles i aconseguirà els seus objectius, amb una persistència que voreja la pesadesa i la desesperació. La pel·lícula ignora els aspectes polèmics que han envoltat a la figura de Richard Williams i no mostra als espectadors moltes coses del personatge que no el fan exemple de res. No oblidem que Venus i Serena Williams han estat les productores de la pel·lícula i que el to que pretenien donar era optimista.
Per altra banda, encara que no siguin les protagonistes d’aquesta pel·lícula, que algú s’ha obstinat centrar en el pare quan hauria d’haver girat al voltant de les joves tenistes, les actrius Saniyya Sidney i Demi Singleton, que interpreten a Venus i Serena, estan estupendes. Convé destacar la presència de Tony Goldwyn, en el paper l’entrenador que fa entrar a Venus en el circuit de tenis júnior, i a Jon Bernthal, que ens demostra que serveix per fer altres papers que no siguin de tipus durs, com el pacient entrenador Rick Macci, director de l’escola de tenis de Florida.
El método Williams és fonamentalment una pel·lícula d’entreteniment sobre l’esport i la superació. N’hi ha moltes semblants i millors que aquesta, però per passar una estona entretinguda serveix. Malauradament, la pel·lícula passarà a la història per ser la que Smith va guanyar l’Òscar després de donar una plantofada a Chris Rock abans de recollir el premi.
