300: El origen de un imperio

Què és el primer que vaig pensar després de veure la seqüela de 300? “És millor del que em pensava”. No sabria com interpretar-ho perquè les expectatives que havia posat a aquesta innecessària seqüela eren molt dolentes. I més tenint en compte que els darrers projectes de Zack Snyder em semblen abominables. I per abominables vull dir Sucker Punch i Man of Steel. Snyder no n’ha estat el director, però sí el productor.

De fet 300: El origen de un imperio és d’aquelles pel·lícules que costa trobar la personalitat del director, Noam Murro. De fet la seva personalitat, si en té alguna, ha quedat absorbida complement per la del productor, Snyder. Però algun mèrit deu tenir Murro que aconseguir l’impossible: fer digne una pel·lícula basada en un còmic que encara no s’ha publicat, la qual ens explica una història que no aporta res, i que el resultat sigui més solvent que les darreres pel·lícules de Snyder com a director.

300: El origen de un imperio manté l’estètica, la imatge i la càmera lenta que van convertir 300 en una pel·lícula de culte. Igualment els actors continuen musculats, depilats i untats d’oli, pel que costa deduir si van vestits per la batalla o per una gai-parade. I perquè quedi clar qui són els bons i els dolents, aquests darrers van tapats i vestits de negre. En tot cas, el nivell d’actors també baixa. Gerard Butler va rebutjar fer un cameo, pel que les aparicions de Leónidas són imatges reciclades de la primera pel·lícula La única que repeteix amb un cert protagonisme és Lena Headey, de Joc de trons, i Rodrigo Santoro, que reprèn el paper de Xerxes, malgrat que el seu protagonisme és més aviat testimonial. L’autèntica protagonista, i gran encert de càsting, és Eva Green que interpreta a la malvada Artemisa. No exagero quan dic que Eva Green aguanta la pel·lícula ella sola, perquè és així. I també perquè és la única persona del càsting que demostra tenir dots d’interpretació.

Argumentalment, ha sabut jugar bé, perquè l’acció succeeix paral·lelament a 300, amb excepció del principi, que és una preqüela, i el final que és una seqüela.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Maestro

L’actor Bradley Cooper ha fet seu aquest antic projecte de Martin Scorsese i Steven Spielberg. Scorsese el va abandonar en benefici de The Irishman (2019).

The Holdovers

Alexander Payne, el director d’Entre copes (2004), Els descendents (2011) i Downsizing (2017), ha portat a terme The Holdovers, un retrat sobre els Estats Units

May December

Todd Haynes el vam conèixer a Velvet Goldmine, la pel·lícula del glam rock. En els darrers anys li hem vist la magnífica Aguas oscuras i

Napoleon

Ridley Scott va decidir apropar-se a Napoleó després de The Last Duel, una de les millors pel·lícules del realitzador dels darrers anys, juntament amb The

Leave the World Behind

Adaptació de la novel·la de Rumaan Alam, produïda i estrenada a Netflix i dirigida per Sam Esmail, el creador de les sèries Mr. Robot i