300: El origen de un imperio

Què és el primer que vaig pensar després de veure la seqüela de 300? “És millor del que em pensava”. No sabria com interpretar-ho perquè les expectatives que havia posat a aquesta innecessària seqüela eren molt dolentes. I més tenint en compte que els darrers projectes de Zack Snyder em semblen abominables. I per abominables vull dir Sucker Punch i Man of Steel. Snyder no n’ha estat el director, però sí el productor.

De fet 300: El origen de un imperio és d’aquelles pel·lícules que costa trobar la personalitat del director, Noam Murro. De fet la seva personalitat, si en té alguna, ha quedat absorbida complement per la del productor, Snyder. Però algun mèrit deu tenir Murro que aconseguir l’impossible: fer digne una pel·lícula basada en un còmic que encara no s’ha publicat, la qual ens explica una història que no aporta res, i que el resultat sigui més solvent que les darreres pel·lícules de Snyder com a director.

300: El origen de un imperio manté l’estètica, la imatge i la càmera lenta que van convertir 300 en una pel·lícula de culte. Igualment els actors continuen musculats, depilats i untats d’oli, pel que costa deduir si van vestits per la batalla o per una gai-parade. I perquè quedi clar qui són els bons i els dolents, aquests darrers van tapats i vestits de negre. En tot cas, el nivell d’actors també baixa. Gerard Butler va rebutjar fer un cameo, pel que les aparicions de Leónidas són imatges reciclades de la primera pel·lícula La única que repeteix amb un cert protagonisme és Lena Headey, de Joc de trons, i Rodrigo Santoro, que reprèn el paper de Xerxes, malgrat que el seu protagonisme és més aviat testimonial. L’autèntica protagonista, i gran encert de càsting, és Eva Green que interpreta a la malvada Artemisa. No exagero quan dic que Eva Green aguanta la pel·lícula ella sola, perquè és així. I també perquè és la única persona del càsting que demostra tenir dots d’interpretació.

Argumentalment, ha sabut jugar bé, perquè l’acció succeeix paral·lelament a 300, amb excepció del principi, que és una preqüela, i el final que és una seqüela.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Nickel Boys

Segurament no estaríem parlant avui d’aquesta pel·lícula si no hagués estat una de les nominades a l’Oscar a la millor pel·lícula, ja que ni tan

Rebel Ridge

Jeremy Saulnier, que ens va portar la magnífica Green Room, deixa enrere els neonazis per endinsar-se en la corrupció a tots nivells que es produeix

Final Destination: Bloodlines

Warner ressuscita una de les franquícies de terror heretades de New Line Cinema. Cinc entregues d’aquesta saga es van estrenar entre el 2000 i el

Thunderbolts*

Pel·lícula que posa punt i final a una turbulenta fase 5 plena de baixos i pocs alts, que ha viscut Marvel Studios des del començament

Don’t Move

Pel·lícula de terror de baix pressupost dirigida per Brian Netto i Adam Schindler, una parella de realitzadors descoberta per Sam Raimi, que ja havia dirigit