Hugh Jackman protagonitza aquest drama musical basat en la vida de Phineas Taylor Barnum, fundador del circ més gran i famós dels Estats Units. Acompanyen a Jackman, Michelle Williams, Zac Efron i Zendaya. El director és el debutant Michael Gracey. El resultat, un espectacle fred i sense ànima.
El gran showman ens explica com Barnum va reunir un grup de freaks amb la intenció de donar al públic un colossal espectacle de circ, mai vist fins aquell moment. Però la seva visió de l’espectacle xoca amb la mentalitat tancada de l’època.
La banda sonora està formada per temes compostos per Benj Pasek i Justin Paul, els compositors de La La Land. De fet, aquesta és la millor part de la pel·lícula, la música i les coreografies, plenes de llum, focs artificials, color i alegria. Es nota que la pel·lícula busca captar amb l’essència dels números musicals de Moulin Rouge pel seu aire pop, tot i que es queda lluny en resultats.
El gran showman és una pel·lícula d’època, però renuncia al realisme alhora de mostrar l’espectacle, ja que ens ofereix uns números més propis de l’actual Cirque Du Soleil que no pas els contemporanis del moment en què s’ambienta.
Per altra banda, el guió és directament dolent. El retrat de personatges és simple, tosc i la història es desenvolupa previsiblement. Es tracta d’un producte de manual, no se surt d’aquest. Només els números musicals interrompen la monotonia. Els personatges no ens transmeten absolutament res i esdevé un producte fred i sense ànima. Temes com la família, la companyonia i la discriminació es mouen en el terreny més previsible i políticament correcte. Sobte que sigui així quan l’autèntic Barnum es va moure entre el que era políticament incorrecte.
El gran showman és un producte prefabricat des de Hollywood, que no arrisca i busca agradar desesperadament. Visualment és una pel·lícula atractiva, però completament buida. Només es salven els números musicals i un Hugh Jackman entusiasmat, vital i amb algun cafè de més. L’actor es mostra voluntariós, però el producte no acompanya i la cosa acaba en desastre i naufragi creatiu. Si la gent anava al circ de Barnum perquè no sabia que s’hi trobaria a dins, la pel·lícula és just el contrari, sabeu des del moment que poseu un peu al cinema tot els que us espera.
