Drama romàntic escrit per James Ivory (El que queda del dia i Retorn a Howards End). Ivory, originalment, també havia de dirigir-lo, però no va poder fer-ho per problemes de finançament a causa dels seus 89 anys. Per aquest motiu, Ivory va recórrer Luca Guadagnino (Melissa P. i Cegados por el sol) perquè la dirigís.
Ambientada l’any 1983, narra la història d’Elio (Timothée Chalamet), un noi de 17 anys que estiueja amb els seus pares en un poble del nord d’Itàlia, on té una xicota. Tot canvia quan arriba Oliver (Armie Hammer), el nou ajudant del seu pare. Inicialment les personalitats d’Elio i Oliver xocaran perquè Elio és molt introspectiu, mentre que Oliver és despreocupat i expressiu. A poc a poc, Elio i Oliver se sentiran atrets mútuament al mateix temps que Elio descobreix la seva sexualitat.
Estem davant una pel·lícula boníssima, de factura molt europea i ritme reposat, protagonitzada per un jove que deixa enrere l’adolescència i se li comencen a plantejar dubtes sobre la seva sexualitat.
L’ambientació de la pel·lícula és una protagonista més d’aquesta història. Físicament la situem en una casa d’estiueig d’un petit poble italià. L’estiu sempre ha estat una època de despertar sexual i aquí l’utilitza per fer que els protagonistes es passegin en banyador i poca roba durant tota la pel·lícula. Una sexualitat present, tot i que subtil, que s’equilibra en les escenes de sexe que no són gens explícites, al contrari, estan tractades amb tendresa i agudesa. De fet, tota la pel·lícula és d’una tenuïtat extrema. La història evoluciona en allò que no s’explica, però que veiem present. La seva capacitat per explicar sentiments sense paraules és sensacional. Temporalment se situa en els anys 80. Aquesta temporalitat és clau per a la història i la manera com el director i el guionista la volen narrar. Ens la col·loca en una època en què no existeix internet ni telèfons mòbils. Això fa que l’aïllament del món que experimenten els protagonistes durant aquest mes llarg, sigui encara més intens. Al mateix temps, creixen els vincles de la gent que passa l’estiu junta, la qual per socialitzar, o bé s’ha de veure, o bé parlar per telèfon.
Els pares d’Elio són admirables i comprensius. Les figures paternals, tot i que secundàries, també tenen el seu moment. El pare d’Elio podria ser perfectament una versió adulta d’Elio, qui la vida l’ha portat per altres camins. En tot cas, no són unes figures que ignoren el que passa en el seu entorn encara que ho pugui semblar. Una vegada més la veritat està en els detalls.
Qui millora aquest magnífic engranatge creat per Ivory i Guadagnino són Armie Hammer i sobretot Timothée Chalamet. Sense fer estridències, tan sols mostrant-se amb naturalitat, Chalamet fa creïble el seu personatge en moments senzills, en els quotidians i en els més complicats, com per exemple l’escena del préssec. Simplement meravellós.
Call Me By Your Name és una pel·lícula que ens parla del primer amor. Aquell que és impossible, però intens i que mai s’oblida, sovint lligat a l’estiu i en la localitat d’estiueig. La pel·lícula transcendeix l’homosexualitat de la història, la qual va més enllà del sexe dels protagonistes. Guadagnino ha sabut fer un dels millors retrats i representacions, en cinema, dels estius, en un moment vital molt important en què tots hi hem passat. Call Me By Your Name és una troballa en el panorama cinematogràfic actual que no s’ha de deixar escapar.
