Adaptació cinematogràfica de la sèrie Los vigilantes de playa, protagonitzada per David Hasselhoff en els anys 90.
Quan es va plantejar un reboot cinematogràfic de la sèrie, el director Seth Gordon va optar per no agafar-se-la seriosament i fer-ne una paròdia d’acció enlloc d’una adaptació. Aquest és el principal handicap que tindran els seguidors de la sèrie original. Els comentaris que feien els fans sobre els banyadors que deixaven poc a la imaginació, les carreres a la càmera lenta de les socorristes amb música i un muntatge de videoclip, amenitzat amb un moviment hipnòtic de pits, o el fet que els socorristes anessin més enllà de la seva responsabilitat i en moltes ocasions resolguessin temes de la policia, trenquen la quarta paret i són els mateixos personatges que en parlen.
Sobre la valoració de la pel·lícula no diré que és una bona pel·lícula perquè no ho és, al contrari és molt dolenta. Però sí reconec que m’he entretingut i que quan la vaig anar a veure no buscava res més que gaudir durant dues hores de l’aire condicionat del cinema en una pel·lícula que no em fes pensar. Val a dir que les meves expectatives d’entrada eren baixíssimes i ja estava advertit que anava a veure un producte que era una paròdia amb poca cosa a veure amb l’original.
El repartiment el formen Dwayne Johnson (com a Mitch Buchannon, personatge interpretat per Hasselhoff a la sèrie), Zac Effron com a Matt Brody, Alexandra Daddario com a Summer, Ilfenesh Hadera com a Stephanie Holden i Kelly Rohrbach interpreta a C.J. Parker el mític personatge que va immortalitzar la icona sexual dels 90, l’exuberant Pamela Anderson.
L’argument, si se’n pot dir així, gira entorn de Mitch Buchannon, cap de socorristes de les platges de Malibú, que es veu obligat a contractar a Matt Brody, antic nedador olímpic, per millorar la imatge de l’equip. La seva rivalitat serà com la de Joel Joan i Júlio Manrique a El crac, però quan aparegui un cadàver enmig de l’oceà, hauran d’unir forces per enfrontar-se a una empesaria que podria utilitzar el seu negoci com a tapadora per traficar amb drogues.
Els cameos són molt pobres i haurien d’haver estat més i més llargs. Hasselhoff només té dues escenes molt curtes, i una d’elles no és a la platja. Mentre que l’escena de Pamela Anderson, no té ni diàleg. Per cert, Anderson s’ha convertit en la viva imatge d’una nina inflable.
Sobre l’humor de la pel·lícula es redueix a la part escatològica i sexual, concretament es limita a acudits sobre pits i majoritàriament cigales. Mai en una pel·lícula havia vist i escoltat tants acudits sobre penis. Probablement la pel·lícula entri en el llibre Guinness i s’estableixi oficialment aquest rècord. Les bromes no tenen una gràcia especial, la rialla es fa de pregar i només apareix en ocasions comptades.
Baywatch és una pel·lícula tremendament estúpida, que malgrat això resulta entretinguda perquè no para de llençar-te coses durant tota l’estona, siguin els pits Alexandra Daddario, Kelly Rohrbach o les abdominals de Zac Effron. Menció a part és veure a Dwayne Johnson corrents amb el flotador vermell, de mida ridícula comparada amb la immensitat dimensional de l’actor.
