Morten Tyldum (The imitation game) ha dirigit aquesta pel·lícula romàntica de ciència-ficció, protagonitzada per les estrelles de moda del moment, Chris Pratt i Jennifer Lawrence.

La nau espacial Avalon transporta a 5.259 tripulants a la colònia terrestre Homestead II, en un viatge de 120 anys. Els tripulants viatgen en unes càpsules hibernació, una d’aquestes càpsules falla i desperta a Jim Preston, un enginyer mecànic que es veu obligat a viure sol, només acompanyat pels robots de manteniment de la nau. Després d’un any avorrit, es planteja despertar a Aurora Dunn, una jove periodista de la qual s’ha enamorat.

Passengers resulta una pel·lícula molt entretinguda. No deixa de ser un Robinson Crusoe o un Náufrago a l’espai, amb algun homenatge inclòs, però que és capaç d’aprofitar les possibilitats de la ciència-ficció i ho edulcora amb un romanç per fer les delícies del públic més generalista.

El millor de la pel·lícula és Chris Pratt i el robot que interpreta Michael Sheen, així com els paral·lelismes a la vida d’un nàufrag, les reflexions filosòfiques i els elements de ciència-ficció. La part més fluixa, tot allò relacionat amb Jennifer Lawrence. Sincerament, la capacitat de l’actriu de sortir sempre guapa i impecable acaben perjudicant el verisme de la pel·lícula. Ha arribat un punt que la Lawrence actual poc té a veure amb la que es va descobrir a Winter’s Bone. A la darrera d’X-Men ja ens va treure de polleguera, i en aquesta va pel mateix camí ja que fa el paper de sempre, i encara és hora que algú m’expliqui què té aquesta actriu per participar en un munt de projectes interessants. El fet de compartir protagonisme amb Chris Pratt no l’ajuda, mentre Pratt és un actor que destaca per la seva naturalitat, Lawrence es mostra més artificiosa que mai, per no parlar de la nul·la química entre els dos intèrprets. D’aquí que quan la pel·lícula abandona la seva part més filosòfica i es dedica a ser una pel·lícula romàntica perd interès, malgrat que al tercer acte aconsegueix remuntar una mica.

Però, malgrat que durant tot el metratge com a mínim ens hem distret, el que enfonsa la pel·lícula és el final. Absolutament inversemblant i fet només per acontentar a cert tipus de públic. Si no fos perquè ja és el final, és per aixecar-se, onejar un mocador i marxar de la sala.

Un cop acabada et quedes amb un gust agredolç per les coses bones relacionades amb la ciència-ficció que queden entorpides per un error de càsting de l’actriu principal, un romanç molt sobrer i un final lamentable.