Shane Black torna al terreny en què millor es mou, les pel·lis de polis amb diàlegs divertits i intel·ligents, després d’haver jugat amb el gènere de superherois a Iron Man 3. Black és conegut per haver dirigit Kiss Kiss Bang Bang amb Robert Downey Jr. i, sobretot, per haver estat el guionista de la saga Arma letal amb Mel Gibson i Danny Glover i també d’El último Boy Scout amb Bruce Willis.

Dos buenos tipos ens presenta a Holland March (Ryan Gosling), un detectiu privat de perfil baix, que s’alia amb Jackson Healy (Russell Crowe), un pinxo mercenari, per resoldre el cas de la desaparició d’una jove que sembla estar relacionada amb l’aparent suïcidi d’una actriu porno.

La pel·lícula no només s’ambienta als anys 70, sinó que també recupera l’esperit dels thrillers policíacs d’aquella dècada, malgrat que l’estil narratiu és més semblant al dels 80. Black ve d’on ve i això es nota. Dos buenos tipos és una rara avis, és d’aquelles pel·lícules policíaques que ja no es fan. La violència es mostra seca i contundent com a Harry el sucio, però per altra banda el col·leguisme entre els protagonistes és deutor de la saga Arma letal. Fins i tot, la filla adolescent d’un dels protagonistes està present en gran part de la pel·lícula, incloses les escenes més políticament incorrectes.

La química entre Crowe i Gosling és genial, funciona a la perfecció. Ens faria molt feliços si Black continués aquesta història i ambientés, tal i com confessa que li agradaria fer, cada pel·lícula en una dècada diferent.

Black sap combinar perfectament les moments humorístics, que en són molts, amb una trama seriosa de corrupció i assassinats, sense que en cap moment grinyoli res.

Si aquesta pel·lícula s’hagués estrenat als anys 80, hauria estat un dels grans èxits comercials d’aquell any. Els temps han canviat i les modes actuals han fet que aquest tipus de cinema hagi desaparegut, afortunadament Black recupera aquella manera de fer en un exercici de nostàlgia amb un ús intel·ligent del llenguatge cinematogràfic actual.