The Congress és la nova pel·lícula d’Avi Folman, director de Vals con Bashir. Folman no ha decebut i ens ha ofert una pel·lícula molt interessant, que no rodona. Cal dir que el principi és boníssim. L’actriu Robin Wright, que s’interpreta a sí mateixa, li ofereixen la oportunitat d’endur-se una pasta a canvi de deixar d’actuar durant 20 anys. Durant aquest temps els seus drets d’imatge pertanyeran a un estudi que, gràcies a una nova tecnologia, li permetrà fer pel·lícules amb una imatge més jove d’ella. La Robin digital farà les promocions de pel·lícules i aquells llargs que l’estudi consideri adients i que l’original no va voler fer mai. Els productors desitgen tornar a tenir a la Robin de La princesa prometida. Hi ha un moment molt dur per ella en que li diuen com es va espatllar la seva carrera per triar les pel·lícules equivocades. Wright s’ho escolta sense immutar-se. Queda el dubte de si tot el que es diu d’ella és cert o forma part de la trama. Aquest primer tram és excel·lent.
A partir d’aquí, i no explicaré els motius, la pel·lícula canvia i passa a ser narrada en dibuixos animats. Uns dibuixos molt psicodèlics. I és justament aquí quan comencen els problemes de la pel·lícula. El ritme es veu perjudicat, el canvi d’argument és massa radical i l’espectador veu com de cop i volta ha d’entrar en una nova pel·lícula que va per camins molt diferents del que ens parlava al principi. Malgrat tot, el balanç de The Congress és molt positiu. La pel·lícula és valenta i atractiva. S’atreveix a parlar de cara dels problemes de la indústria de Hollywood, arribant més enllà, parlant també dels problemes de la societat. The Congress utilitza l’exageració per fer-nos pensar cap on anem tots plegats.
