Clint Eastwood, als seus 86 anys, dirigeix aquesta pel·lícula basada en el llibre escrit pel mateix protagonista, el capità Chelsey Sully Sullenberger que el 15 de gener de 2009, va aterrar l’avió que pilotava sobre el riu Hudson i va salvar la vida de les 155 persones que anaven a bord. Al cap de poc d’enlairar-se de l’aeroport de La Guardia, els dos motors de l’avió van quedar destrossats per un esbart d’ocells. Després d’aquesta gesta, Sully es va convertir en un heroi nacional, però tot seguit començaria un drama que afectaria la seva reputació i carrera.
Eastwood és un director que no ha parat de millorar amb els anys. En diferents graus, totes les seves pel·lícules són bones i en aquests anys de maduresa s’ha atrevit a explorar tot tipus de gèneres i terrenys, des del biopic, passant pel musical i el fantàstic. Sully entraria dins una nova categoria. Tot i inspirar-se en fets reals, Sully explora la figura de l’heroi. Amb una carrera impecable de 40 anys, és qüestionat per una sola acció, sense precedents, que va salvar moltes vides i que només algú amb les seves capacitats podia fer. Per això, Sully nega en repetides ocasions que va tenir sort. Ell sabia que ho podia fer. I ho va fer. Però els buròcrates de torn no van tardar a sortir per tal de qüestionar cada decisió de Sullenberger sense tenir en compte el factor humà. Una altra de les reivindicacions que Eastwood posa sobre la taula en la pel·lícula. La humanitat davant les màquines, les tecnologies que han incrementat la fredor del món.
La capacitat de concisió d’Eastwood és d’aplaudir. T’explica a la perfecció allò que vol i no posa ni un minut de palla. Acostumats com estem de pel·lícules de mínim dues hores amb moltes escenes prescindibles que alenteixen el ritme, arriba algú amb la veterania d’Eastwood i en poc més d’hora mitja et fa una pel·lícula excel·lent. Normalment el prestigi i la veterania dels realitzadors els porta a fer pel·lícules cada vegada més llargues. No és el cas d’Eastwood.
El muntatge de Sully és magistral. Com sap posar-te en tensió, la manera de mostrar-nos l’accident, en el moment just, en una pel·lícula que va amunt i avall en el temps sense que ens perdem en cap moment. I no perquè sí, sinó per dotar a la pel·lícula d’un sentit narratiu que agafa més valor que amb una narració lineal per tal d’impregnar-la d’emocions en el moment just i precís.
I no seria just acabar la crítica sense parlar del sensacional Tom Hanks, amb un paperàs després d’un altre gran paper com va el d’El Puente de los espías. Tot allò positiu que puguem explicar de Hanks es queda curt. Està perfecte i sap transmetre allò precís en cada moment.
