A Guy Ritchie l’hem tingut entretingut uns quants anys amb la saga Sherlock Holmes, que al meu parer no ha fet res més que allunyar al director de fer el que millor se li dóna, és a dir, pel·lícules gamberres amb genuí gust britànic. Parlo de Lock & Stock, Snatch i RocknRolla. Després de la prescindible versió del detectiu més famós del món, arriba a la versió del director de The Man From U.N.C.LE., adaptació de la sèrie de televisió que aquí es va anomenar El agente de C.I.P.O.L.

Protagonitzada per Henry Cavill, en el paper d’un agent secret dels Estats Units, i Armie Hammer, en el paper d’un agent secret de la U.R.S.S., que es veuran obligats a col·laborar, en contra de la seva voluntat, en plena guerra freda, enfront una amenaça terrorista de caràcter mundial. Entre els actors secundaris destaca l’actriu Alicia Vikander (Ex_machina), Hugh Grant, que apareix just quan la pel·lícula el necessita, i el sempre agraït de veure, Jared Harris.

El millor encert de la pel·lícula són els seus protagonistes. La química entre Cavill i Hammer és perfecta i els diàlegs i situacions còmiques que es generen entre ells són lo millor i la base sota la que es sustenta la pel·lícula. Cavill està especialment inspirat i és curiós com veient-lo aquí em transmet més Superman que no pas el que veiem a la pel·lícula dirigida per Zack Snyder. Un motiu més que demostra que el desencert de Man of steel demostra ser clarament culpa del director i la seva prepotència. Amb la llum, els colors i sobretot, el sentit de l’humor d’aquesta pel·lícula, Cavill seria un Superman infinitament millor, ja que físic no li falta.

El resultat final de The Man From U.N.C.LE. és superior a lo aconseguit amb Sherlock Holmes, però a la seva contra acusa algunes baixades de ritme i alts i baixos com els de les dues pel·lícules  de Sherlock Holmes protagonitzades per Robert Downey Jr.

The Man From U.N.C.LE. deixa millor gust de boca dies després d’haver-la vist que no pas just acabar la projecció ja que necessita digerir-se amb tranquil·litat. El producte final millora infinitament una sèrie de televisió que no va passar de lo mediocre. En tot cas, malgrat els seus defectes, lluny de pretendre ser un entreteniment de primer nivell com Misión imposible: Nación secreta, és la mar d’entretinguda i molt recomanable pels que busquin un producte senzill, molt ben el·laborat i amb dos protagonistes d’allò més atractius.