300: El origen de un imperio

Què és el primer que vaig pensar després de veure la seqüela de 300? “És millor del que em pensava”. No sabria com interpretar-ho perquè les expectatives que havia posat a aquesta innecessària seqüela eren molt dolentes. I més tenint en compte que els darrers projectes de Zack Snyder em semblen abominables. I per abominables vull dir Sucker Punch i Man of Steel. Snyder no n’ha estat el director, però sí el productor.

De fet 300: El origen de un imperio és d’aquelles pel·lícules que costa trobar la personalitat del director, Noam Murro. De fet la seva personalitat, si en té alguna, ha quedat absorbida complement per la del productor, Snyder. Però algun mèrit deu tenir Murro que aconseguir l’impossible: fer digne una pel·lícula basada en un còmic que encara no s’ha publicat, la qual ens explica una història que no aporta res, i que el resultat sigui més solvent que les darreres pel·lícules de Snyder com a director.

300: El origen de un imperio manté l’estètica, la imatge i la càmera lenta que van convertir 300 en una pel·lícula de culte. Igualment els actors continuen musculats, depilats i untats d’oli, pel que costa deduir si van vestits per la batalla o per una gai-parade. I perquè quedi clar qui són els bons i els dolents, aquests darrers van tapats i vestits de negre. En tot cas, el nivell d’actors també baixa. Gerard Butler va rebutjar fer un cameo, pel que les aparicions de Leónidas són imatges reciclades de la primera pel·lícula La única que repeteix amb un cert protagonisme és Lena Headey, de Joc de trons, i Rodrigo Santoro, que reprèn el paper de Xerxes, malgrat que el seu protagonisme és més aviat testimonial. L’autèntica protagonista, i gran encert de càsting, és Eva Green que interpreta a la malvada Artemisa. No exagero quan dic que Eva Green aguanta la pel·lícula ella sola, perquè és així. I també perquè és la única persona del càsting que demostra tenir dots d’interpretació.

Argumentalment, ha sabut jugar bé, perquè l’acció succeeix paral·lelament a 300, amb excepció del principi, que és una preqüela, i el final que és una seqüela.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

A Complete Unknown

James Mangold (Indiana Jones i el dial del destí, A la corda fluixa) dirigeix aquest biopic sobre Bob Dylan, que abasta des de principis fins

September 5

Fantàstica cinta periodística que encaixa com un guant amb Munich de Steven Spielberg. De fet, és la mateixa història, però vista des del punt de

Hell of a Summer

Els joveníssims actors Finn Wolfhard i Billy Bryk també tenen inquietuds darrere la càmera. Bryk va participar en un curt dirigit per Wolfhard i, junts

Black Bag

Black Bag és la nova pel·lícula de Steven Soderbergh després de Presence. Es tracta d’un thriller d’espionatge molt al seu estil, allunyat de sagues espectaculars

Y2K

L’actor Kyle Mooney (Brigsby Bear) debuta en la direcció amb una pel·lícula apocalíptica i nostàlgica dels anys noranta que, en cap moment, aporta res més