10 anys després de la comèdia zombie Zombieland, ens arriba la segona part.

En aquest anys, Woody Harrelson no ha deixat de treballar en un munt de projectes molt interessants, Emma Stone s’ha convertit en una estrella i té un Oscar, Jesse Eisenberg s’ha consolidat com a actor entre projectes independents i blockbusters, i la que tenim més perduda és a Abigail Breslin, a la qual li està constant més el traspàs d’actriu infantil a adulta. Vista la seva interpretació en aquesta pel·lícula, s’entén perfectament. Tots ells s’han tornat a unir per aquesta segona part, a la que s’afegeixen Rosario Dawson i Luke Wilson.

Pel que fa al director, Ruben Fleischer, no ha fet cap bona pel·lícula des d’aleshores i és conegut per Venom, que precisament bona no és, tot i que va esdevenir un fenomen inexplicable en taquilla.

El quartet de la primera pel·lícula continua junt. Han passat 10 anys dels fets de la primera part. Ara es dirigeixen a la Casa Blanca, on coneixeran a nous supervivents de l’apocalipsi, caçadors i zombies més perillosos.

Zombieland: Mata y remata repeteix el mateix esquema de la primera i ens dona més del mateix. El problemes és que se li nota una pèrdua de frescor i originalitat en la proposta. Els 10 anys es noten. L’estructura de les dues pel·lícules és pràcticament idèntica, així com el que mou els personatges. I aquí radica un altre dels problemes d’aquesta segona part, la nul·la evolució dels personatges i els seus problemes. La pel·lícula juga bàsicament a amb els mateixos personatges i amb els mateixos elements.

Els millors gags són agafats de la primera i tot i que t’ho passes bé, tens la sensació de veure el mateix, però amb una mica menys de gràcia. No és una mala seqüela ni una mala pel·lícula, però és inferior a la primera.

La part dramàtica que funcionava molt bé a la primera, aquí és inexistent, ja que potencia més els gags i l’absurd.

El que millor funciona són els seus actors i actrius que la salven. I per sobre de tot, Zombieland: Mata y remata és el show de Woody Harrelson. Un molt bon show. Jesse Eisenberg i Emma Stone estan al segon nivell de la història, mentre que sobre Abigail Breslin recau el detonant de la trama, però la seva és la línia de personatge més prescindible.

La pel·lícula s’esforça en recuperar l’esperit de l’original, a vegades se’n surt bé i en d’altres no tant.

El repte no ha estat fàcil. La seqüela arriba tard. Quan la sorgir la primera, el gènere zombie encara no havia explotat. La sèrie The Walking Dead li quedava un any per estrenar-se, i tot resultava molt nou. Ara no és així, i això és una cosa en contra que ha tingut aquesta pel·lícula. Les expectatives eren molt altes en la seqüela. Recordem que l’èxit de la primera va agafar per sorpresa a tothom.

Tot i els seus problemes, és una pel·lícula entretinguda. No lamentareu haver-la anat a veure perquè ofereix suficients dosis de diversió, un càsting fantàstic i prou gore com requereix el gènere. I no us perdeu el millor gag, el flashback de l’escena de crèdits.