Whiplash ha estat el fenomen del cinema independent d’enguany des de la seva estrena a Sundance. Whiplashés la segona pel·lícula dirigida pel jove Damien Chazelle, que ha convertit el seu curt del 2013, també protagonitzat per J.K. Simmons, en un llarg. Whipashens parla de l’enfrontament entre passió i formació, del que passa quan un hobby passa a convertir-se en professió i sobre el desencantament que això suposa.
Andrew (Miles Teller) és un jove estudiant de percussió d’un dels conservatoris més prestigiosos de Nova York. Andrew combina les seva aspiració de convertir-se en un dels millors músics de jazz amb la seva vida privada. Però quan el llegendari professor Terence Fletcher (J.K. Simmons) l’inclogui en el seu grup de concert d’elit i passa a ser el bateria titular, haurà d’abandonar la seva vida personal si vol fer realitat el seu somni. L’exigència obsessiva del professor portarà al jove músic a forçar els límits de lo humà per convertir-se en el següent gran bateria de jazz.
La força de Whiplash no rau en el guió, si no que està en l’energia de la música i els actors. Poques vegades en el cinema hem vist unes escenes d’assaig amb la força que tenen aquestes. Les escenes de Milles Teller sol assajant la bateria són brutals, tenen una força que l’espectador percep com angoixa a mida que el músic es va patint físicament les conseqüències d’hores i hores d’assaig. El personatge de J.K. Simmons, l’excel·lent Jameson de la trilogia Spider-Mande Sam Raimi, és el del professor de música. Un professor que dirigeix els seus alumnes com reclutes i que actua com Clint Eastwood a El sargento de hierro, magnífica pel·lícula a reivindicar. En el grup orquestral de joves estudiants només val ser el millor, i recorre a tècniques infrahumanes per aconseguir treure el màxim talent dels seus alumnes. Teller i Simmons estan fantàstics i Simmons, després d’haver recollit el Globus d’Or, molt probablement s’endugui l’Oscar per aquesta interpretació. La seva interpretació és superba. Només ens faltava saber si el professor en la intimitat és així, però probablement sigui com el seu alumne, que dedica tots el temps de la seva vida a la música.
Chazelle ha volgut trencar la imatge idealitzada que sol donar al cinema de Nova York. Aquí la ciutat no és aquella on els somnis es fan realitat, si no que és n indret on la vida és molt dura i el músic no només triomfa a base de talent si no d’hores i hores d’assaig i de no tenir cap tipus de vida familiar i social. És el preu a pagar per ser el millor.
El que més m’ha agradat és la passió amb la que ens narra la història i com aquesta es traspassa en els plats i caixes de la bateria, i de quina manera afecta la relació, cada vegada més tensa entre professor i alumne, que es resolt de manera magistral en l’escena final.
Whiplash és divertida, et posa el cor a mil i esdevé una experiència cinematogràfica i musical de primera.
