Nick Park ha aconseguit tirar endavant una nova pel·lícula de Wallace & Gromit. Recordem que aquesta saga és amb la qual va començar l’estudi Aardman i que consta de quatre curts (1989, 1993, 1995 i 2008) i de dos llargs, el de 2005 i aquest de 2024. La pel·lícula de 2005 va esgotar Nick Park a causa de les constants demandes de canvis per part de DreamWorks, cosa que el va portar a no voler fer cap altra pel·lícula i només dedicar-se als curts. Finalment, ara que la distribució ha anat a càrrec de Netflix, Park ha tingut llibertat per fer una de les millors pel·lícules d’Aardman dels darrers anys. Malgrat que sigui una saga de fa molts anys, no és en cap cas una pel·lícula nostàlgica; de fet, la trama és molt actual.
Recordem que Wallace és un inventor una mica sapastre i que Gromit, el seu gos, és la veu de la raó d’aquesta parella. El cas és que el darrer invent de Wallace, un gnom de jardí robòtic que ho deixa tot molt ben tallat i polit (massa i tot), és hackejat per Feathers McGraw, el malvat pingüí que van derrotar en el seu primer curt del 89, Els pantalons equivocats. McGraw pretén despistar l’atenció de la policia sobre Wallace per a tornar a robar el Diamant Blau.
El resultat és un èxit rotund, tant creativament com en animació i guió. El camí ha estat més costós del que s’esperava, ja que la fàbrica que proveïa el fang per modelar els ninots va tancar l’any 2023. L’animació és espectacular, cada vegada millor. Si seguiu la sèrie Wallace & Gromit, aquesta pel·lícula és perfecta per veure com ha evolucionat l’stop-motion feta amb aquests ninots de fang, que assoleix un pas de gegant. Comparada amb la darrera de 2008, es veu espectacular. Aquesta tècnica funciona de meravella, i la seva artesania té una capacitat única d’arribar directament a l’emoció de l’espectador.
Els dos personatges estan perfectament retratats i continuen essent els de sempre: plens de cor i ànima, arriben a l’espectador fent-nos riure i emocionar un munt de vegades. Amb el temps, no s’ha perdut ni un bri de l’encant d’aquests personatges, i tornar-los a veure és com retrobar-se amb un vell amic d’infantesa que està igual que sempre.
Mentre que els diàlegs funcionen bé en l’humor per a Wallace i els policies, per a Gromit i Feathers també funciona perfectament la comèdia física. Hi trobareu un munt de referències cinèfiles, des de Cape Fear fins a la darrera de Missió: Impossible. No hem d’oblidar que Wallace & Gromit també és una pel·lícula d’acció, sobretot en el seu tram final. El que m’ha posat molt nerviós és el gnom, però m’ha passat el mateix que a Gromit: al principi l’he odiat, i al final et cau simpàtic, però a certa distància.
Tot i que és un llargmetratge, la pel·lícula dura només 78 minuts, perfecte. No allarga res ni es deixa res per explicar.
L’univers d’Aardman també és compartit, malgrat que la connexió es redueix a cameos. Feathers McGraw apareixia a la pel·lícula de l’any passat, Chicken Run: Dawn of the Nugget, i Wallace i Gromit també han tingut alguna aparició a El xai Shaun, un altre dels grans èxits de la companyia. Atenció, perquè aquí també hi trobareu algun cameo conegut de la casa.
La pel·lícula, malgrat ser distribuïda per una empresa americana, mai perd la flema britànica, sigui en l’ambientació, l’accent o, sobretot, l’humor britànic que tant ens agrada. Si hi ha una cosa més britànica que Mr. Bean, és Wallace & Gromit. Nosaltres no podem prescindir ni de l’un ni de l’altre i no podem esperar més per la següent d’Aardman i de Wallace & Gromit.
