Valerian y la ciudad de los mil planetas

No podem dir que Luc Besson no sigui pertinaç. Després d’un fracàs tan sonat i creativament desastrós com El quinto elemento, el realitzador francès insisteix a dirigir un film de ciència-ficció. Lucy funcionava com a actioner, però quan es bolcava en els terrenys més de fantasia fracassava. Besson toca ara un dels referents del còmic francès, Valerian: agente espacio-temporal de Christin i Mézières. La peça resultant és el que s’espera de Besson, i una oportunitat perduda envers l’obra original.

L’acció ens trasllada a l’any 2740. Valerian i Laureline són dos agents del Servei espai-temporal, l’agència que s’encarrega de protegir la Terra de les paradoxes espai-temps, els quals els encarreguen la missió de viatjar a la Ciutat dels Mil Planetes per descobrir una amenaça que pot destruir la pau i concòrdia de tot l’univers. A la Ciutat dels Mil Planetes s’ha creat un cosmos en què convergeixen segles de coneixement, intel·ligència i cultures de totes les galàxies.

Un dels molts problemes que té la pel·lícula és el càsting. Els dos protagonistes Dane DeHann i Cara Delevingne no tenen gens de química. Mentre DeHann sí que és un actor destacat, no pot estar més desubicat en aquesta pel·lícula, però tampoc menys que la resta el repartiment. Pel que fa a Delevingne, demostra una vegada més la seva ineptitud per la interpretació i fer creïble qualsevol personatge. En papers secundaris trobem a Rihanna, Ethan Hawke, Clive Owen i Rutger Hauer que ens molts moments provoquen vergonya aliena. Com a mínim han cobrat un bon sou per aparèixer aquí. Els pobres actors estan desaprofitats i pitjor dirigits. Les pantalles verdes se’ls mengen literalment.

La pel·lícula està molt mal estructurada. Comença a desenvolupar un argument al principi i de cop i volta s’oblida d’ell per sotmetre’ns a una muntanya russa de llum i colors. Un viatge d’al·lucinogens sense cap sentit. Això és així fins a la part final en què que recupera el fil argumental i el tanca. En definitiva, és un film amb plantejament i desenllaç, però sense nus.

Besson ha volgut fer que la pel·lícula duri dues hores llargues i fracassa també per això. Valerian y la ciudad de los mil planetas és una pel·lícula d’hora i mitja escassa i no de metratge interminable com l’ha fet el director. De fet, si ens oblidem de l’eterna i absurda part central i ens quedem només amb el principi i el final, ens queda una pel·lícula entretinguda. Una pena, perquè si algun productor hagués frenat els excessos creatius del director, estaríem davant d’una bona pel·lícula amb unes imatges visualment precioses.

Valerian y la ciudad de los mil planetas comença molt bé, però Besson va perdent espectadors a mida que passen els minuts, i allò inicialment fantàstic es va autodestruint a cada segon. Tot i això, el públic infantil la gaudirà.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Past Lives

La coreana Celine Song debuta en la direcció en una pel·lícula d’una història petita, narrada amb molta emoció i contenció. Una meravella que confronta aquella

Anatomia d’una caiguda

La realitzadora francesa Justine Triet va debutar en el llargmetratge el 2013 amb La bataille de Solférino, però ha estat amb Anatomie d’une chute, després

Maestro

L’actor Bradley Cooper ha fet seu aquest antic projecte de Martin Scorsese i Steven Spielberg. Scorsese el va abandonar en benefici de The Irishman (2019).

The Holdovers

Alexander Payne, el director d’Entre copes (2004), Els descendents (2011) i Downsizing (2017), ha portat a terme The Holdovers, un retrat sobre els Estats Units

May December

Todd Haynes el vam conèixer a Velvet Goldmine, la pel·lícula del glam rock. En els darrers anys li hem vist la magnífica Aguas oscuras i