Fa catorze anys que Sony volia adaptar al cinema el famós videojoc de Playstation, Uncharted. L’any 2017 es va escollir l’actor per interpretar a Nathan Drake, Tom Holland, que acaba d’estrenar Spider-Man: Homecoming. Curiosament, el primer Nathan Drake que es va considerar en els primers anys del projecte va ser Mark Whalberg. El cas és que van passar tants anys d’ençà que va començar el projecte, que Whalberg ja se’ls havia fet vell, així que finalment li ha tocat interpretar el company de Drake. Després d’un grapat d’anys en què han desfilat directors i guionistes de tota mena pel despatx del productor Avi Arad, des de l’elecció de Holland va trigar tres anys a escollir el director. L’encàrrec recauria en Ruben Feischer que va aconseguir la feina a principis del 2020. Feischer té coses molt interessants com Zombieland i altres molt menys com Venom. En tot cas, un home Sony en què Arad ha confiat el projecte.
Uncharted ens narra la història de Nathan Drake, un jove barman i lladre que dedica el temps lliure en reunir les pistes que el portin a retrobar-se amb el seu germà, Sam, que va desaparèixer mentre buscava el tresor que va amagar Juan Sebastian Elcano, mentre feia la volta al món. Victor Sullivan, un caçador de fortunes que va treballar amb Sam i que espera trobar el tresor a través de Nathan, s’ofereix a ell per ajudar-lo. Ambdós emprenen un viatge que els portarà fins a Barcelona amb l’esperança de trobar pistes sobre on està el tresor i també Sam.
Uncharted, sense ser una mala pel·lícula, és una adaptació més d’un videojoc, que serà recordada com una de tantes. Bàsicament, és entretinguda i conté referències al videojoc, com les caixes que cauen de l’avió, que ja vam veure en el tràiler i que la pel·lícula narra al principi i en el darrer terç, per poder mostrar dues vegades la mateixa escena. Sembla una excusa només per rodar aquest moment en carn i ossos.
Uncharted és una pel·lícula comercial que manté un perfil baix dins la línia de pressupostos alts. Els efectes especials no són per tirar coets. En ella no hi descobrirem res original i està feta de fragments i escenes preses d’altres pel·lícules. Malgrat que vulgui ser un pastitx d’Els Goonies i Indiana Jones, ho acaba essent de Pirates del Carib i La búsqueda.
No podem deixar de parlar del retrat de Barcelona que està fet per un turista americà que hi ha passat una setmana i s’ha dedicat a passejar-se en discoteques, s’ha culturitzat a la Sagrada Família i s’ha alimentat a base de paelles i sangria mentre escoltava folklòriques en un bar de guiris. Ruben Feischer és poc hàbil en aprofitar els exteriors de la Ciutat Comptal i imperdonable tallar la Sagrada Família perquè no la sap fer entrar en un sol plànol.
Malgrat totes les pegues, Uncharted té ritme i és entretinguda. Això sí, completament irrellevant i fàcil d’oblidar. El carisma de Tom Holland i Mark Wahlberg aguanta la pel·lícula, així com la seva química. La darrera escena d’acció probablement és la millor, una bogeria que malgrat que justeja en qualitat d’efectes especials, ens ofereix una persecució que no desentonaria dins de la saga Fast & Furious.
El món del videojoc continua sense adaptacions destacables i encara ara les millors pel·lícules sobre videojocs són aquelles que no n’adapten cap, com Free Guy o En Ralph, el destructor, per citar només un parell d’exemples.
Uncharted és un producte entretingut, però sense cap personalitat i sense ànima. Dissenyat a base d’estudis de màrqueting en què és agradable veure a Tom Holland, però que amb el paper de Spider-Man a sota el braç, no li calia fer aquesta pel·lícula, que està molt per sota de les que fa per Marvel. Per acabar, tot en el que en el seu moment es va dir de les primeres adaptacions cinematogràfiques de Tomb Raider, servirien per fer la crítica d’aquesta pel·lícula.
