Transformers: El último caballero

Fer una crítica de Transformers suposa tot un repte per algú que escriu sobre cinema. Com omplir un text de paraules amb la buidor més absoluta? Tot un repte.

Els Transformers sempre han estat una cosa que ha molat. Una joguina estupenda de gran popularitat en els anys 80 que fins i tot va gaudir d’una època d’esplendor en els còmics quan els publicava Marvel. Desgraciadament i després de cinc pel·lícules, mai hem vist, ni per un instant, allò que molava dels Transformers a la gran pantalla.

El culpable té nom i cognom, Michael Bay, l’icona del blockbuster dels 90 que ha perpetrat autèntics atacs terroristes contra el bon gust com Armageddon, Pearl Harbour o La isla. Bay ha repetit fins a la sacietat el seu estil de blockbuster i avui, el seu cinema ja és un gènere per sí mateix. Bay continua fent pel·lícules com si continuéssim en els anys 90 sense considerar que el cinema ha evolucionat. El mateix que fa Woody Allen amb gràcia, que no ha canviat d’estil des de la seva primera pel·lícula, s’aplica a Bay.

Els que han hagut de patir unes adaptacions nefastes per culpa de Bay han estat Optimus Prime, Bumblebee i companyia. Més enllà d’una primera pel·lícula, en la qual es nota que Steven Spielberg va poder contenir parcialment a Bay, la resta de la franquícia és absolut material de deixalleria. A partir de la segona, totes són iguals, fetes pel mateix patró, és a dir un guió inexistent, nul·la profunditat de personatges, ornamentació militar i seqüències d’acció encadenades, sense solta ni volta, de lluites amb molta ferralla i molta fressa. Amb l’afegit que el metratge de totes elles s’aproxima a les tres hores. És aquesta cinquena pitjor que les anteriors? No, és igual d’horrible, però perquè és impossible caure més baix.

La gran novetat de Transformers: El último caballero és que les batalles incomprensibles de ferralla tenen lloc a Londres, on apareix un lord britànic interpretat per Anthony Hopkins, feliç i content de cobrar un xec multimilionari. Mark Wahlberg continua essent el protagonista principal, en una pel·lícula en què els humans sobren.

Afortunadament aquesta cinquena part es desprèn de la insuportable filla i xicot que acompanyaven a Wahlberg a la quarta.

En aquesta no només la crítica ha donat l’esquena Bay, també el públic davant d’una fórmula caducada i esgotada. Transformers: El último caballero s’ha quedat molt lluny de les xifres milionàries de les dues anteriors entregues. És el que passa quan l’èxit només s’aguanta per la taquilla de la Xina i no canvies res perquè creus que tot funciona. A Michael Bay se li acaben les idees, si és que mai n’ha tingut alguna. El millor que podria fer Paramount seria deixar descansar la franquícia un temps per tornar amb un reboot encapçalat per algú amb idees noves i interessants per començar de nou amb la saga. Desgraciadament això no passarà. Davant la necessitat de continuar fent calers, encara que siguin menys, i treure tot el suc a la gallina, l’any vinent ens espera un spin-off protagonitzat per Bumblebee ambientat als anys 80. Malgrat tot, aquí hi ha esperança perquè el director serà Travis Knight, animador de Laika i responsable d’aquesta meravella que és Kubo y las dos cuerdas mágicas.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

How to Have Sex

Molly Manning Walker és una directora de fotografia que debuta en la direcció amb How to Have Sex, un drama britànic adolescent, que es va

Coup de chance

Pel·lícula que ha estat anunciada com a la darrera que podria fer el director novaiorquès. De fet, ha trigat tres anys des de la darrera

Night Swim (La piscina)

Bryce McQuire debuta en la direcció amb l’adaptació cinematogràfica del seu curt de cinc minuts de 2014 del mateix títol. Compta amb la producció de

Godzilla x Kong: New Empire

Cinquena entrega del Monsterverse de Legendary que continua la pel·lícula anterior, Godzilla vs. Kong. Repeteix el director d’aquella, Adam Wingard, que no aconsegueix repetir-ne els

Chicken Run: L’albada dels nuggets

Segona part de Chicken Run, la magnífica pel·lícula d’Aardman de l’any 2000 que parodiava el clàssic del cinema bèl·lic, La gran evasió, en un galliner.