Feia quatre anys que Ridley Scott no dirigia una pel·lícula, la darrera va ser el 2017 amb Alien Covenant. Aquest temps li ha anat que ni rodat perquè ens ha portat una molt bona pel·lícula. Scott és un director amb un talent espectacular que a vegades ha pecat d’encadenar massa projectes seguits. Les seves millors obres sempre han sorgit quan deixa una mica d’espai entre pel·lícula i pel·lícula. Veurem com surt House of Gucci que s’ha estrenat poques setmanes després que aquesta. Amb 83 anys, Scott manté el pols com a director i ho demostra en aquesta pel·lícula que adapta un llibre del 2004 que ens narrava els fets històrics que van portar a dos cavallers, Jean de Carrouges i Jacques Le Gris, en enfrontar-se a un duel a mort en la França medieval.

La pel·lícula ens parla de la història de Marguerite, esposa de Jean de Carrouges, que ha estat violada per Jacques Le Gris. Jean aconseguirà que el rei li doni permís per batre’s amb Jacques en un duel a mort. La veritat del que va passar serà la que hagi defensat el guanyador del combat. La narració s’estructura a través dels diferents punts de vista dels protagonistes, el primer “La veritat segons de Jean de Carrouges”, el marit, el segon “La veritat segons Jacques Le Gris”, el violador, i el tercer “La veritat segons Marguerite de Carrouges”, la víctima, fragment que  el director subratlla és que “La veritat” i punt.

El guió de la pel·lícula ha anat a càrrec de Ben Affleck, Matt Damon i Nicole Holofcener. Ben Affleck i Matt Damon també interpreten diferents personatges a la pel·lícula. La resta del repartiment està format per Adam Driver i Jodie Comer. Els tres intèrprets principals estan molt bé, tan Matt Damon, com Adam Driver i especialment Jodie Comer (Free Guy) que fa un paper superb. En canvi, Ben Affleck aquí no està bé, no fa res més que posar la seva habitual cara de pal. A més, no sé de qui va ser la idea de tenyir-lo de ros, però li queda fatal i es nota que no és el seu color natural.

El último duelo no és la pel·lícula de l’Edat Mitjana que ens puguem pensar que dirigiria Ridley Scott amb munt d’acció i un grapat de batalles, al contrari. És cert que tenim alguna lluita, però no és el focus principal de la trama, que consisteix a explicar-nos qui són els tres personatges en conflicte i mostrar-nos la seva perspectiva de com veuen les seves relacions. Especialment interessant és quan veiem alguns dels fets coincidents, que són molt pocs per no deixar de ser la mateixa història que te l’expliquen tres vegades, perquè són moments especialment rics en detalls que fan canviar molt la perspectiva.

És cert que la seva durada de dues hores i mitja pot fer molta mandra, però la pel·lícula passa de manera àgil i no t’avorreixes.

El que sorprèn més d’aquesta història que va passar fa més de sis-cents anys, és l’actualitat del que ens narra. És esgarrifós veure com en determinades situacions que tenen a veure amb les dones d’aleshores, s’assemblen desagradablement a coses que encara passen avui en dia. La situació en què es veu el personatge de Marguerite, representa el que moltes dones abans que ella, van patir en aquella època. La conversa que té cap al final amb la seva sogra és brutal. Per altra banda, quan tens la veritat al davant, veus les veritables intencions del marit en el fet de proposar el duel, que no són les honorables que podíem creure quan veiem la seva versió dels fets.

El último duelo és una pel·lícula sòbria que fuig de la morbositat per explicar-nos una crua història que malgrat el pas del temps, és més actual del que ens agradaria. Visualment fantàstica i bruta. Scott té un no sé què amb les històries medievals que ens mostra l’època i en fica a dins amb els cinc sentits, com cap altre realitzador. Menció també per la cruesa del duel que presenciem en els darrers minuts de la pel·lícula.