The banshees of Irisherin

Martin McDonagh és un director amb títols molt interessants. La pel·lícula de la seva filmografia amb més repercussió és Tres anuncios en las afueras, però Siete psicópatas és també una pel·lícula excel·lent, així com Escondidos en Bujas, de la qual a The banshees of Irisherin recupera el duet protagonista, Colin Farrell i Brendan Gleeson.

Ambientada al final de la guerra civil irlandesa, l’any 1923, ens situen en l’illa fictícia d’Inisherin. Pádraic i Colm són amics de tota la vida, però un dia Colm decideix que no vol ser més amic de Pádraic perquè el considera molt avorrit. Pádraic serà incapaç de concebre que Colm no vulgui ser amic seu i la cosa derivarà cap a la sordidesa. Sense Colm, les relacions de Pádraic es limitaran amb la seva germana, que se sent presonera en aquesta illa, i amb Dominic, un noi amb problemes molt greus a casa seva. Al llarg del metratge, coneixerem l’entorn en què es mouen els personatges principals que florirà amb un grapat de secundaris que enriquiran la història.

Martin McDonagh és un conegut autor teatral que feia temps que tenia aquesta història al cap per fer-ne una obra de teatre, que finalment s’ha convertit en la seva quarta pel·lícula. El relat transcendeix els gèneres, ja es pot entendre com una comèdia negra amb una càrrega dramàtica de fons molt sòlida. La fictícia petita illa d’Irisherin és el lloc en què McDonagh aboca les seves arrels irlandeses, en la qual construeix l’amistat de dos homes que viuen en una illa tranquil·la en què no passa mai res i que l’únic que s’hi pot fer és anar al pub.

El que proposa és molt interessant quan un dels amics s’adona que està perdent el temps i quan mori no deixarà cap llegat. Així que tallarà la relació amb el company de converses perquè s’adona que no té més temps per perdre si vol ser recordat per alguna cosa, en aquest cas la música. L’estira-i-arronsa entre ells funciona molt perquè aprofita la diferència d’edat perquè l’espectador la percebi com una amistat que era circumstancial.

La fotografia també és preciosa i els paisatges de l’illa d’Inishmore o l’Achill Island, que és on s’ha rodat principalment la pel·lícula, esdevenen un personatge més en què la il·luminació natural dels exteriors i la dels interiors a través d’espelmes, ens deixa clar que allà no hi arriba l’electricitat i, per tant, el que hi puguis fer és costós i molt limitat.

Si una cosa sabem que li va molt bé a McDonagh són els diàlegs. Aquí són impecables, però és que també funciona quan els personatges no expressen amb paraules el que senten, com li passa a la germana del protagonista, que fa fantàsticament bé Kerry Condon. Ella està allí pel seu germà, perquè ja se li veu que no pot més. Com he dit abans els secundaris també tenen un paper important en la història, des dels personatges del bar, la botiguera, el policia abusador i el seu pobre fill Dominic, interpretat per Barry Keoghan en un dels seus habituals papers estranys, que provoca la millor escena de Pádriac en el pub. De fet, les escenes amb més sentiment són les que comparteixen Pádriac i Dominic, essent aquest últim la persona de seny, mentre que Pádric busca omplir el buit que li ha deixat l’amistat amb Colm. De fet, Pádriac estarà molt perdut tota la pel·lícula, cosa que el portarà a fer coses dolentes sense que tingui consciència de les conseqüències del que poden provocar les seves accions o paraules.

És curiós com no detectes en quin any passa la pel·lícula fins que no t’ho diuen perquè té un aire atemporal que tant podria estar ambientada fa cent anys, cinquanta, vint-i-cinc o abans-d’ahir.

Malgrat que el títol faci esments a unes fades de la mitologia gaèlica, que aquí han traduït com esperits, aquesta no és una pel·lícula de gènere fantàstic, tot i que la profecia que fa un dels personatges secundaris la podríem atribuir a alguna demència o aquestes màscares inquietants que té penjades Colm a casa seva.

De vegades la història que planteja Martin McDonagh pot semblar absurda, però és plenament conscient del joc, ja que construeix una tensió creixent.

Per ser una pel·lícula en què impera la tristesa en els personatges, el treball en direcció, guió i interpretació fa que l’acabem amb un somriure.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

How to Have Sex

Molly Manning Walker és una directora de fotografia que debuta en la direcció amb How to Have Sex, un drama britànic adolescent, que es va

Coup de chance

Pel·lícula que ha estat anunciada com a la darrera que podria fer el director novaiorquès. De fet, ha trigat tres anys des de la darrera

Night Swim (La piscina)

Bryce McQuire debuta en la direcció amb l’adaptació cinematogràfica del seu curt de cinc minuts de 2014 del mateix títol. Compta amb la producció de

Godzilla x Kong: New Empire

Cinquena entrega del Monsterverse de Legendary que continua la pel·lícula anterior, Godzilla vs. Kong. Repeteix el director d’aquella, Adam Wingard, que no aconsegueix repetir-ne els

Chicken Run: L’albada dels nuggets

Segona part de Chicken Run, la magnífica pel·lícula d’Aardman de l’any 2000 que parodiava el clàssic del cinema bèl·lic, La gran evasió, en un galliner.