Spider-Man: creuant el Multivers

Seqüela de la pel·lícula de 2018, Spider-Man: un nou univers amb novament, Phil Lord i Christopher Miller com a genis creatius. Aquesta segona part és com la primera, però millor si això era possible, en la resta d’aspectes.

Visualment, transcendeix qualsevol barrera i esdevé una proposta artística única en què barreja moltíssims estils d’animació. Destaca visualment per com aconsegueix també que aquests estils d’animació tinguin una funció narrativa. En aquesta ocasió va més enllà i també juga amb la imatge real en moment puntuals i sense abusar.

La trama va a dos nivells, el primer és el d’una aventura de superherois. És a dir, aquí es tracta de salvar el multivers perquè no col·lapsi a causa de l’alteració que la pel·lícula defineix com esdeveniments canònics. En aquesta part destaca el coneixement enciclopèdic dels creadors sobre la figura de Spider-Man en els còmics, la televisió, el cinema, els videojocs i qualsevol altra versió del personatge en el mitjà que sigui. Aquesta història no té un dolent clar. Cert que existeix La Taca, però no se sent com un dolent principal. Tampoc ho és Miguel, l’Spider-Man del 2099, que té bones intencions, malgrat que els mètodes no són els més adequats. Entre els nous Spider-Man, destaca Spider-Punk, que procedeix d’un univers autoritari que recorda estèticament al Londres de Thatcher i l’Spider-Man Índia, un personatge molt divertit que dona bones lliçons sobre els prejudicis i estereotips i que té un disseny molt guapo, que millora la versió dels còmics.

El segon nivell de la trama gira al voltant de les relacions entre pares i fills adolescents. Li passa a Gwen amb el seu pare i li passa a Miles amb la mare i el pare. Miles i Gwen discuteixen de coses amb les seves famílies. Quan es retroben, la connexió comença en descobrir que viuen situacions semblants i perquè s’agraden. Òbviament també hi ha l’aventura.

L’únic defecte que li podem dir a Spider-Man: creuant el multivers és que és el capítol del mig de la història, ja que no té ni principi ni final. Com li passava a L’imperi contraataca, que encara avui és la millor pel·lícula de Star Wars. Potser també el final s’allarga una miqueta i té molts finals, ja que quan sembla que vagi a tallar, encara hi ha alguna cosa més. Però el cliff-hanger que ens deixa és extraordinari.

El to de la pel·lícula és més seriós i prescindeix de personatges més humorístics com Spider-ham i el paper de Peter B. Parker és menor, tot i que a la pròxima sembla que recuperaran importància. Sobre Peter B. Parker, està bé, però s’agrairia tenir una versió de Peter Parker més canònica i no només aquesta autoparòdica.

No podem negar que el gènere pateix un cansament i les xifres de taquilla en són testimoni, fruit de la sobreproducció i d’un grapat de pel·lícules decebedores, tant per part de Marvel com de DC. Però és just esmentar que quan es fan les coses bé, el públic respon a la taquilla, com ha passat amb Guardians de la galàxia Vol. 3 i aquesta.

Spider-Man: creuant el multivers és una pel·lícula excel·lent que s’ha de veure en el cinema en la pantalla més gran possible. Es tracta d’una experiència cinematogràfica, com passava amb Avatar: El sentit de l’aigua, però que no només acompanya la part visual, sinó que a diferència de la pel·lícula de Cameron, aquí hi ha un bon guió i uns personatges carismàtics dels quals te n’enamores.

No us perdeu l’especial de la pel·lícula que vam fer en el podcast, aquí.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Past Lives

La coreana Celine Song debuta en la direcció en una pel·lícula d’una història petita, narrada amb molta emoció i contenció. Una meravella que confronta aquella

Anatomia d’una caiguda

La realitzadora francesa Justine Triet va debutar en el llargmetratge el 2013 amb La bataille de Solférino, però ha estat amb Anatomie d’une chute, després

Maestro

L’actor Bradley Cooper ha fet seu aquest antic projecte de Martin Scorsese i Steven Spielberg. Scorsese el va abandonar en benefici de The Irishman (2019).

The Holdovers

Alexander Payne, el director d’Entre copes (2004), Els descendents (2011) i Downsizing (2017), ha portat a terme The Holdovers, un retrat sobre els Estats Units

May December

Todd Haynes el vam conèixer a Velvet Goldmine, la pel·lícula del glam rock. En els darrers anys li hem vist la magnífica Aguas oscuras i