La darrera pel·lícula de James Bond ha estat una decepció. Lluny de la modernitat de Casino Royale o Skyfall, l’evolució de Bond en la nova saga desapareix, i Spectre, malgrat és millor que Quantum of solace, esdevé la patinada més gran de les pel·lícules de Daniel Craig, Spectre decep, entre d’altes coses, perquè no està a l’alçada de les altes expectatives generades.
No és per fer comparacions, però en aquest cas és inevitable. L’Ethan Hunt de Tom Cruise guanya la partida al James Bond de Daniel Craig en tots i cadascun dels aspectes. I la comparació no és gratuïta perquè les dues pel·lícules tenen molt en comú. D’entrada les dues seqüències inicials d’acció són a l’aire. Tom Cruise s’enfila en un avió en marxa, escenificant si no la millor, poc li falta, escena de l’any. Mentre, Daniel Craig fa el mateix amb un helicòpter, però un abús d’efectes digitals fa que no te la creguis ni t’impliquis, ni pateixis pel personatge. Al final l’escena es converteix en un espectacle digital digne de Transformers. Pel que fa a l’argument, és similar. Una organització de mal, El Sindicat a Misión impossible i Espectra a la pel·li de Bond, aconsegueixen, gràcies a la seva influència, desmantellar el servei secret pel que treballa Ethan Hunt i pel que treballa Bond, respectivament. I en podríem trobar d’altres, però no és només que estiguin millor resoltes a Misión impossible, és que Sam Mendes ha estat incapaç de fer una bona pel·lícula a l’alçada d’Skyfall. Particularment em dóna la sensació de desgana, de fer-la amb el pilot automàtic, de que no tenia cap idea, però s’hi ha sentit obligat pel motiu que sigui.
Spectra significa la desaparició de la modernització de James Bond que va significar Casino Royale. Aquí torna el James Bond clàssic, amb enemics ridículs, com el líder d’Espectra interpretat per Christoph Waltz, que incrementa la seva caricatura a mida que passen els minuts. No trobem a faltar atmpoc a l’enemic sense cervell de torn, que interpreta Dave Bautista, que interpreta un personatge que recorda al clàssic Tiburón. Potser aquest plantejament de pel·lícula pugui agradar als que encara gaudeixen de les pel·lícules de Roger Moore. No és el meu cas. Spectre no és el Bond que se’ns havia presentat en aquest reboot. La profunditat que Skyfall va donar al personatge, presentat-nos els seus orígens familiars, es converteix en ridícula aquí al forçar un guió impossible i inventar-se relacions innecessàries entre tots els personatges. Pel que fa a l’actualització del concepte d’Espectra, és fallida i no passa del tòpic. I si no l’heu vist no llegiu el que ve ara. Aquest concepte d’organització malèvola que està darrera de totes les desgràcies que ha patit el protagonista tota la seva vida, és ridícula en una versió del personatge que intenta ser realista i feta pel segle XXI, ja que és més pròpia d’un còmic de superherois.
Lo millor del pel·lícula continua essent Daniel Craig, per mi, el millor Bond des de Sean Connery, o fins i tot millor en ocasions, però el que l’envolta falla per tot arreu, començant per un Waltz que no passa de dolent ridícul de còmic, o una Léa Seydoux, com una noia Bond entregada a l’heroi en una relació poc creïble. Pel que fa a Monica Bellucci, està totalment desaprofitada. Per ella només hi ha una escena, que resulta còmica, no tinc tant clar que voluntàriament, en la que s’obre de cames davant Bond, després d’assistir a l’enterrament del seu marit, assassinat pel mateix agent secret. Pel que fa als secundaris, continuen funcionant tant bé com a Skyfall. Raph Fiennes està perfecte a l’igual que Ben Wishaw com a Q. Llàstima que no tinguin més minuts en detriment d’altres personatges menys interessants. Però el pitjor de tot és que la pel·lícula és tremendament avorrida i li falten escenes d’acció. El que ajuda a que la percepció de la pel·lícula sigui aquesta és un innecessari metratge de dues hores i mitja, excessiu miris per on el miris. De ben segur que estaríem parlant d’una pel·lícula millor amb mitja hora menys.
En la propera pel·lícula, esperem que Bond recuperi el camí cap a la modernitat que va emprendre amb Casino Royale. De moment Ethan Hunt està al cim dels agents secrets cinematogràfics i ha destronat a un James Bond que abraça el seu passat a Spectre, que acaba essent un Bond dels de tota la vida, pel públic que encara xala amb Roger Moore i aplaudeix a Pierce Brosnan. Mentre, els que pensàvem i creiem en la modernització que va significar l’etapa Craig significa un o dos passos enrere i una decepció total.
