Un dels plats forts del Festival debutava diumenge. Es tracta d’I Origins dirigida per Mike Cahill, el director d’Otra Tierra, que ja va triomfar al Festival farà pocs anys. Repeteix amb Brit Marlig com a protagonista, i s’hi afegeix Michael Pitt. I Origins toca, en certa manera, el mateix tema que Otra Tierra, que parlava d’un jo paral·lel, o com podríem ser si haguéssim viscut en unes altres circumstàncies. Sense desvetllar de què va, només diré que el protagonista és un científic que estudia l’ull humà, el qual s’enamora perdudament d’una noia amb la que viurà una de les històries d’amor més profundes que hem vist al cinema. I Origins serà una de les pel·lícules que recordarem d’enguany i estarà al capdamunt de la nostra llista.
A continuació teníem The Guest, que ens planteja un format de pel·lícula ideal per Sitges. Si mesclem un protagonista xulesc, violència i Halloween, ens surt una de les pel·lícules més rodones del Festival. El protagonista és Dan Stevens, que interpreta a un soldat que ha estat a l’Afganistan, el qual truca a la casa de la família de Caleb, un company soldat que va morir en servei. La família l’acull per descobrir a través d’ell més coses del seu fill. Aquest convidat no tardarà a ficar-se a la família a la butxaca quan aconseguirà, amb mètodes a vegades massa expeditius, ajudar al germà petit a no ser assetjat a l’escola, a solucionar els problemes d’excessos de la germana, als problemes de feina del pare i a superar la mort del seu fill gran que sent la mare. Brutal l’utilització de la música i l’ambient de Halloween que, a la part final, gairebé es permet homenatjar al clàssic de John Carpenter.
La resta del dia es va saldar en produccions fluixes, començant per The Boxtrolls que va decebre. No és que sigui una mala pel·lícula, però de les tres de Laika és la més fluixa. Això sí, l’animació stop-motion és impecable, però no el guió o els personatges que mai t’arriben a emocionar com els de Coraline o Paranorman. Per acabar el diumenge dues pelis de terror. Una de seriosa Home, que converteix els fantasmes i les cases encantades en en avorriment solemne. Li vol donar un estil molt clàssic al relat, es preocupa massa per l’estil i poc pel contingut. I la darrera del dia va ser Housebound, una altra peli de fantasmes i cases encantades australiana, però feta amb conya. El problema és que el seu humor no em va agradar. Els gags estaven molt vistos i la combinació entre humor i por no acaba d’estar ben resolta. O serà que aquelles hores, i després d’un dia molt llarg, ja no estava d’humor?
Passem a dilluns on destaco sobretot quatre pel·lícules. Començo per The Voices dirigida per Marjane Satrapi, en la que ens presenta una protagonista, interpretat per Ryan Reynolds, que té una percepció molt colorista i alegre del món, i escolta unes veus que el porten a cometre actes poc agradables. Les veus es manifesten, per exemple, a través d’un gos i un gat sensacional que li parlen i i donen consell, representant cadascun, respectivament, el bé i el mal. Magnífica posada en escena. Una comèdia negra, amb moments de realisme que posen al protagonista i a l’espectador de peus a terra per contemplar la cruesa real del seu món. Molt recomanable, divertida i amb una inoblidable escena musical durant els crèdits.
De por i molta la varem viure amb The Canal. Novament una casa encantada plena de fantasmes que ens recorda en la construcció del relat a la primera temporada d’American Horror Story. Tant la música com els espants són tremendament efectius. The Canal s’ha convertit, juntament amb Oculus, en la peli que més por he passat aquest Festival. Només us diré que vaig sortir amb la pell de gallina.
L’altre recomanació és ’71. No és un film fantàstic, al contrari, ens mostra l’estat de Belfast un any abans dels fets ocorreguts al 1972, des del punt de vista d’un soldat britànic que queda atrapat en el barri catòlic. Terror real en una producció excel·lentment dirigida.
Tampoc estrictament de gènere fantàstic però molt genial, és Cold in July. Protagonitzada per Michael C. Hall (Dexter). Ens mostra la història d’un home normal que mata a un lladre emmascarat que entra a casa seva a robar. El pare del lladre buscarà venjança. Però no tot és el que sembla, ni tant sols el lladre sembla ser qui diuen que és. Magnífic guió i brillants interpretacions en una història que et porta contínuament per terrenys desconeguts. Una deles sorpreses del Festival. I tant!
I acabo amb les que no em varen agradar. The World of Kanako, del director de Confessions, que busca desquiciar a l’espectador amb el muntatge de la pel·lícula. Violència i violacions gratuïtes, personatges que no arriben i un excés de salts en el temps que la fan més incomprensible. Stereo, una còpia alemanya de Drive. Canviant al nen per una nena, el cotxe per una moto, fent que el prota al·lucini i sense la música electrònica ni tampoc visualment atractiva. Un subproducte que pel que ofereix, ens quedem amb l’original. I tanco amb A girl walks home alone at night. Una peli de directora iraniana sobre vampirs que busca imitar, sense èxit, l’estil de Sólo los amantes sobreviven. Rodada en blanc i negre i parlada en persa, no és res més que una peli d’autor hardcore que no aporta res.
