#Sitges: I al segon dia varen arribar els zombis

Ahir a Sitges van brillar per sobre de la resta dues pel·lícules: Young Ones i Dead Snow 2: Red vs. Dead. Començo per la primera, The Young Ones és una pel·lícula futurista amb molts elements de western. Al record venen produccions com Mad Max o el violent cinema de Sam Peckinpah. En aquesta societat l’aigua és un bé escàs i com a conseqüèbcia s’ha dividit entre els que poden viure a les ciutats, i els que han de viure en zones desertes, on se les han de tenir per sobreviure. És en aquesta part on esdevé l’argument de Young Ones. Els protagonistes, un pare (excel·lent Michael Shannon) que farà el que sigui per assegurança la supervivència de la seva família. No ho tindrà fàcil enmig d’una societat d’indesitjables. M’ha encantat la fotografia, els seus grans terrenys desèrtics, i l’ús de la música. A més del fet de contrastar la societat del desert amb alguns invents tecnològics que els arriben d’altres parts del món. Serà una de les grans que veurem aquest any a Sitges.

Pel que fa a Dead Snow 2: Red vs. Dead, és una continuació directa de la primera. Més zombis, més nazis, més sang, més intestins i més de tot. I sí, fins i tot més bona, a pesar del desastre americà entremig de Tommy Wirkola amb Hansel y Gretrel: Witch Hunters. Els zombis nazis, no contents en recuperar el tresor perdut, buscaran completar la missió que els va encomanar Hitler. El deliri és constant i la pel·lícula no acusa en cap moment una baixada, típica en aquest tipus de film. Dead Snow 2 és una muntanya russa de principi a final. Per què és millor? Per què ara es permet anar sac des del primer minut. I el final, l’escena final amb la cançó… No explico més! Quin plaer.

També voldria destacar Lawless, una violenta pel·lícula ambientada als Estats Units durant els anys de la llei seca. John Hillcoat (La carretera) signa una pel·lícula amb molts de trets, sang i moments complicats. El seu estil narratiu resulta molt particular perquè s’allunya dels cànons habituals, per la seva violència crua i estil narratiu, però ho sap fer fa sense renunciar a la comercialitzat. També molt recomanable.

Pel que fa a la resta, Zombeavers decep perquè no ens ofereix l’esbojarrament que tots esperàvem. Quan es torna més boja, ja ens ha enganxat a tots avorrits, i no ens ha donat el que volíem. Busca ser dolenta, però no ho fa amb gràcia. Sembla reprimir-se a sí mateixa quan una peli de castors zombis demana que et deixis anar des del primer moment. Amb fortuna arribava Cub, una molt bona pel·lícula de terror sobre uns nens escoltes que seran atacats en el bosc per un psicòpata al que acompanya un nen salvatge. Sap crear bones escenes de terror i t’atrapa fort sense deixar-te anar fins el final. Musarañas és una producció d’Àlex de la Iglesia que barreja un drama social amb de terror. El problema és la que la barreja resulta estranya. Com a drama, directament no funciona, però sí com a pel·lícula de gènere, el problema és que aquesta part arriba al tram final i en aquest moment ja podeu haver desistit de la pel·lícula. Acabo amb Kiki’s Delivery Service, adaptació en imatge real de la pel·lícula de Miyazaki, feta sense màgia ni gràcia.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Night Swim (La piscina)

Bryce McQuire debuta en la direcció amb l’adaptació cinematogràfica del seu curt de cinc minuts de 2014 del mateix títol. Compta amb la producció de

Godzilla x Kong: New Empire

Cinquena entrega del Monsterverse de Legendary que continua la pel·lícula anterior, Godzilla vs. Kong. Repeteix el director d’aquella, Adam Wingard, que no aconsegueix repetir-ne els

Chicken Run: L’albada dels nuggets

Segona part de Chicken Run, la magnífica pel·lícula d’Aardman de l’any 2000 que parodiava el clàssic del cinema bèl·lic, La gran evasió, en un galliner.

Ghostbusters: Frozen Empire

Cinquena entrega de la saga Caçafantasmes, la quarta dintre de la continuïtat de la pel·lícula de 1984. Dirigeix Gil Kenan, basat en un guió de

Perfect Days

Wim Wenders torna al Japó amb Perfect Days en què ens explica la vida quotidiana d’Hirayama, un home que es dedica a netejar els lavabos