Shang-Chi y la leyenda de los diez anillos

Segona pel·lícula de la fase 4 de Marvel Studios en què ens presenta a Shang-Chi. La pel·lícula reiventa completament un personatge que venia arrossegat dels estereotips racials dels còmics dels setanta, dels quals s’ha volgut allunyar completament. El Shang-Chi cinematogràfic no és una còpia de Bruce Lee com en el del còmic, que lluitava contra el seu pare Fu-Manxú. La pel·lícula ha refet el personatge, l’han modernitzat, millorat i integrat en el seu univers.

Shang-Chi és una molt bona pel·lícula d’acció i aventures, al mateix temps que és una història d’origen, però narrada de manera diferent, cosa que la fa única dins de Marvel. Però la pel·lícula té un grapat de coses noves de les quals parlo a continuació.

Shang-Chi combina gèneres del cinema xinès com les llegendes i les lluites, típiques dels productes que ens arriben de Hong Kong, en una mateixa pel·lícula. Hi ha moments en què els homenatges a pel·lícules com Tigre i drac o La casa de les dagues voladores sorgeixen de cop i volta, una manera de fer cinema que no és habitual a Hollywood. El director ha estat el hawaià d’origen japonès, Destin Daniel Cretton (Las vidas de Grace i Cuestión de justicia) que en alguns moments sembla vestir-se d’Ang Lee i Zhang Yimou, regalant-nos una acció que m’ha recordat també a Hero.

Shang-Chi és sobretot una pel·lícula d’acció i aventures que en la seva diferència, hi afegeix els ingredients que han fet triomfar les pel·lícules de Marvel Studios. Pel que fa al repartiment, destacar sobretot a Simu Liu, un desconegut fora del Canadà, que ha destacat per la seva espontaneïtat, carisma i habilitat per desenvolupar-se en les escenes d’acció. L’acompanya en aquesta aventura Awkwafina, l’actriu i rapera que ha fet un bon personatge còmic i que ràpidament arribes a apreciar. També m’ha sorprès Meng’er Zhang, la germana de Shang-Chi, ja que és la primera pel·lícula d’aquesta actriu. Tot i que ha treballat només en teatre a la Xina, sembla que això del cinema ho porti fent tota la vida. Entre la resta del repartiment destacar l’incommensurable Tony Leung, que està sensacional i fa de Wenxu, un dels millors dolents de les pel·lícules Marvel, Michelle Yeoh, en un paper fet a la mida per a ella, l’estoic Florian Munteanu (Creed II) i Ben Kingsley. Em vull aturar amb Kingsley perquè Marvel recupera el seu personatge després d’Iron Man 3 i el curt All Hail the King. La seva funció aquí és doble, fer el pas definitiu per redimir l’error de desvirtualitzar el Mandarí dels còmics, i segon, redimensionar el personatge, no tant sols de Wenxu, sinó del mateix Trevor.

La pel·lícula s’estructura amb dues grans seqüències d’acció bastant al principi, una part més de diàleg i personatges i flashbacks en la part central, i finalment, la lluita final. Probablement he notat que passava massa temps entre la segona gran escena d’acció i la darrera.

Sobre l’acció, l’escena de l’autobús és magistral. Com construeix tota l’acció de manera contínua en un espai reduït. No és la més espectacular de la pel·lícula, però sí la més creïble, amb la que notes els cops i et fiques més a dins. Les coreografies són per aplaudir i la realització magnífica. La part de Macau també funciona molt bé, en aquestes bastides de bambú, resulta molt vertiginosa. Sobre l’escena d’acció final, és la que té més digital, però és la que incorpora més mitologia i fantasia xineses i visualment és tot un espectacle.

El que sembla una aventura més aïllada de Marvel, va deixant elements en diferents llocs que et porten en aquest univers i qui representa l’enllaç del personatge amb els existents, és el de Wong, l’ajudant del Dr. Strange, novament interpretat per Benedict Wong.

Gaudiu de les dues escenes postcrèdits. La primera la que més repercussió pot tenir dins la fase quatre, i la segona, que ja planteja una trama per on podria tirar la seqüela.

Shang-Chi m’ha semblat una pel·lícula molt eficaç, entretinguda i diferent del que havia fet Marvel fins ara en la presentació d’un personatge molt ben construït. La pel·lícula ha sabut construir-se una identitat diferent de la resta de l’MCU, al mateix temps que ha donat una representativitat en el seu univers que feia falta.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp
Share on email
Email

Últimes ressenyes

Dune

Dune va ser publicada el 1965 i escrita per Frank Herbert. Considerada una de les millors novel·les de ciència-ficció de tots els temps, va tenir

Malignant (Maligno)

Fa un temps, James Wan va cedir el comandament de la saga Insidious perquè volia fer alguna cosa diferent. Wan va entrar en blockbuster d’acció

Free Guy

Shawn Levy, director de la trilogia Noche en el museo entre moltes altres comèdies i que ha passat els últims anys dirigint alguns dels capítols