Vivarium
Pel·lícula de ciència-ficció que representa ser una distòpia que pretén criticar els convencionalismes. En aquest cas en concret el que ens ha venut la societat occidental de casar-se, comprar una casa unifamiliar, tenir mainada i gos, etcètera. El paquet sencer amb què se suposa que hem de ser feliços i no convertir-nos en revolucionaris. El cas és que el missatge està bé, però el format en què el porta en pantalla no està a l’atura del seu potencial. L’argument tal com està plantejat, dona per un per capítol de mitja hora de La dimensió desconeguda. Com a tal seria una obra mestra, però per una pel·lícula d’hora i mitja, la repetició de l’argument i donar voltes i voltes sobre el mateix tanta estona, acaba per esgotar i cap al final, a avorrir.
Protagonitzada per Imogen Poots i Jesse Eisenberg, ens explica la història d’una parella que es vol comprar la seva primera casa. Visiten una immobiliària regentada per un individu molt peculiar que els condueix en una urbanització d’aquelles típiques en què les cases són totes iguals i que al donar voltes amb el cotxe saps com has entrat, però no com en sortiràs. I això és el que els passa als protagonistes. No poden sortir de la urbanització i s’han d’acabar quedant a viure a la casa, sols i sense veïns. La parella viurà un confinament forçat i involuntari que acabarà per fer degenerar la seva relació al mateix temps que de fora arribarà una cosa inesperada.
La repetició del mateix sense que entrin nous conceptes, em va fer que com espectador em sentís també atrapat per la mateixa pel·lícula. El cas és que la idea és genial, però no donava per una pel·lícula, quan en format televisiu, amb menys minuts i menys palla, podríem haver parlat d’un gran capítol. Estem davant d’una pel·lícula amb una idea genial, però poc aprofitada en la seva execució.
7500
Estem davant d’una pel·lícula de producció alemanya que ha distribuït Amazon. Es tracta d’una d’aquestes pel·lícules en què l’acció transcorre en un sol escenari, normalment un lloc tancat. El problema és que en comparació amb altres del mateix gènere queda molt curta. L’acció transcorre només en la cabina d’un avió que ha de fer el trajecte entre Berlín i París. Uns segrestadors prenen l’avió i el punt de vista de l’espectador és el del copilot que es quedarà sol a la cabina i haurà de suportar la pressió dels terroristes.
El principal problema de la cinta és que el director no domina el ritme i una pel·lícula que hauria de ser tensa, no ho és perquè s’agafa massa als tòpics i les decisions que es prenen sempre són les pitjors possibles, cosa que fa que et surtis ràpidament de la pel·lícula. El guió és poc elaborat i es deixa el resultat en mans del protagonista, Joseph Gordon-Levitt, que ell sí que està molt bé, però poc té amb fer amb un guió ple de coses gratuïtes i d’una direcció mancada de pols. Si falla, la tensió, el guió és trampós, ja que et ven com a realistes coses que no ho són. La cirereta la posa la manca de saber transmetre emocions. L’espectador no té cap vincle emocional amb els personatges. No coneixem en cap moment als membres de la tripulació, que estan sempre fora de plànol, ni dona temps als principals per desenvolupar-los i crear aquest vincle.
Malgrat tot, durant els primers 60 minuts, tot i aquests defectes, com a mínim entreté, però passats aquests, sembla que la pel·lícula ja s’hagi acabat i s’allarga una mitja hora més en què no passa pràcticament res. Al final li passa el pitjor que li pot passar, que es converteix en una pel·lícula avorrida.
7500 és una barreja estranya entre Buried i United 93 que no acaba de funcionar per la direcció i per un guió ple de gripaus que t’has d’empassar sense protestar.
