Chloé Zhao, directora de The Rider i de la propera estrena de Marvel, Eternals, dirigeix aquesta pel·lícula independent, de ritme més proper a The Rider que a qualsevol de Marvel.

La protagonista és una dona que ho ha perdut tot. El seu marit ha mort i la crisi econòmica del 2008 li ha passat pel damunt. La seva vida consisteix a viatjar com una nòmada durant tot l’any fent feines de temporada, diferents i variades, dormint en la seva furgoneta equipada com a llar. Els personatges que veiem a la pel·lícula són marginats de la societat. Alguns sense família que els aculli i altres que els resulta molt dur demanar ajuda i prefereixen viure sols, ni que sigui en aquestes condicions precàries. La pel·lícula es basa en un llibre de no-ficció de Jessica Bruder del 2017.

Per començar, i no me’n vaig per les branques, Francesc McDormand està sensacional, com sempre, això ja no és una sorpresa. Probablement millor que mai, però és que sempre està excel·lent, així que si ho voleu així, ja m’està bé. Nomadland no funcionaria igual de bé sense ella, però tampoc és necessari que la veiem anar a fer pipí tantes vegades. Però vaja, així deixem clar que estem davant una pel·lícula independent. El cas és que sorprèn l’enfocament del personatge principal que mai es veu a ella mateixa una víctima de la situació. Ha assumit aquesta manera de viure i és incapaç de tornar on era abans. De fet no es veu a ella mateixa com una sense sostre, i així ho manifesta repetides vegades a tothom que es troba i sent compassió i pena per la seva situació.

He de dir que m’ha costat entrar-hi, no tant pel ritme, que també, com perquè m’ha costat entendre aquesta realitat que existeix als Estats Units. Zhao entra en més profunditat en l’oest americà d’avui en dia, grans terrenys deshabitats, espais enormes molt grans i solitaris, que subratllen la solitud. Concretament les localitzacions són d’estats de Nebraska, Dakota del Sud, Nevada, Arizona i Califòrnia.

Un dels elements que destaca de la pel·lícula és la fotografia i com veiem aquests espais de terreny tan immensos i solitaris. La pel·lícula defuig de la vista atractiva que com a turistes podem tenir d’aquesta zona, sinó que és l’escenari del lloc de treball i la vida d’un grapat de persones.

Juntament amb el personatge principal, coneixem uns secundaris que apareixen i desapareixen de manera constant en la seva vida en funció de quina és la seva següent parada. Ens els anem trobant i veiem l’evolució i les circumstàncies d’aquesta particular família de carretera.

Nomadland és una pel·lícula pausada, que retrata una realitat desconeguda amb un molt bon treball de fotografia que més que narrar una història, voreja el documental per explicar-nos la vida dels nòmades d’avui dia.