Jennifer Lawrence protagonitza aquesta comèdia romàntica juvenil hereva de pel·lícules com Porky’s o American Pie, que se centraven en la pèrdua de la virginitat dels seus protagonistes.
La protagonista és Jennifer Lawrence, molt desimbolta i millor que mai que es treu el pes de fer papers que sempre esperen una nominació als Òscars, i de participar amb desgana en el blockbuster de torn. La seva parella còmica és el jove Andrew Barth Feldman, un desconegut als qui hem vist en un parell de pel·lícules de Netfix i en la sèrie de High School Musical. El noi està fantàstic i sorprèn per la naturalitat amb què actua. Està simplement perfecte. Entre la resta de secundaris destaca Matthew Broderick com el pare del noi, actor que probablement en els anys vuitanta hagués interpretat al protagonista.
La història és senzilla i també ens porta pels camins argumentals habituals, però la gràcia és veure la química entre el repartiment i els gags, alguns d’ells boníssims, que la van adornant. La cosa consisteix en el fet que uns pares rics i controladors posen un anunci a Craigslist per espavilar el seu únic fill, Percy, abans que vagi a la Universitat. Percy no beu, no surt, és bastant introvertit i treballa de voluntari en una protectora d’animals. Els seus pares busquen algú que l’espavili abans d’anar a la Universitat, és a dir, que perdi la virginitat, tot i que mai ho diuen així. El cas és que Maddie, a punt de perdre la casa de la seva infantesa, decideix acceptar la feina davant després de quedar-se sense el cotxe que fa servir per treballar a Uber.
En mig de la broma, també hi ha una crítica social a les localitats de costa dels Estats Units, que han estat ocupades per rics, segones residències i turistes durant l’estiu, fent impossible que els locals puguin aguantar el ritme econòmic i comprar una casa per viure. Però no cal anar-se’n als Estats Units per viure aquest problema, a la costa catalana això també passa, sobretot en determinades localitats.
L’esperit de la pel·lícula és de pura comèdia dels vuitanta. L’esperit de John Hughes és present en aquesta pel·lícula. Ja he dit que el cast de Matthew Broderick és completament intencionat.
De la pel·lícula s’ha parlat sobretot per una escena que Lawrence apareix nua. El cas és que és una de les millors escenes de la pel·lícula perquè defuig del tot de retratar-la com un objecte sexual, tot el contrari, com una dona forta i lluitadora que ens ha fet pensar, en clau de comèdia, a l’escena en què Viggo Mortensen també lluita nu a Promeses de l’est.
En la direcció trobem a Gene Stupnitsky, director de la també irreverent i molt recomanable, Chicos buenos, que construeix una història amb un estil de comèdia políticament incorrecte que recorda molt a la d’aquesta.
No Hard Feelings resulta refrescant perquè l’humor sempre funciona i us deixarà sempre amb un somriure i unes quantes riallades. Però no només és això, també té cor i ànima. Els personatges tenen sentiments i és fàcil sentir empatia per les seves preocupacions.
Un altre dels punts interessats que està tractat amb clau de comèdia és el xoc generacional entre Maddie i Percy. Es porten poc més de 10 anys i ve a reflectir el xoc entre els últims millenialls i la generació Z. En una conversa en un bar, Maddie no entén que a la seva edat Percy no begui alcohol, ni tingui carnet de conduir i no tingui el sexe tot el dia en el cap. Això no vol dir que Percy no se senti atret per a ella, tot el contrari, com no tardarem a veure. Això anirà creixent a mesura que avanci la pel·lícula quan els personatges s’obren i s’ajuden a fer el correcte quan deixen de ser ells mateixos. Stupnitsky crea uns personatges amb moltes arestes i que són més del que sembla a partir d’uns estereotips.
No Hard Feelings no és ni un American Pie que esmentàvem abans, ni un coming-age més seriós, de fet té una mica de cada i la combinació ha quedat genial. Sí que és cert que funciona millor la part més còmica, però la resta la fa una pel·lícula de bon rotllo que la recordarem amb estima i que segurament voldrem tornar a veure.
