My Heart Can’t Beat Unless You Tell It To

Sota el títol Mi corazón no late si no se lo dices, Movistar acaba d’estrenar la pel·lícula que va guanyar el Noves visons del Sitges 2020. Personalment crec que va ser justa guanyadora. Primer, per representar a la perfecció el tipus de pel·lícula que podem esperar del Noves visions, i segon per ser una molt bona pel·lícula.

My Heart Can’t Beat Unless You Tell It To és una pel·lícula que tracta la mitologia dels vampirs des d’un punt de vista intimista. Es tracta d’una pel·lícula independent de baix pressupost protagonitzada per dos germans, Dwight i Jessie, interpretats per uns sensacionals Patrick Fugit i Ingrid Sophie Schram, que han de cuidar de Thomas (Owen Campbell), el seu germà petit. Tot sembla indicar que Owen pateix una malaltia que el té apartat del món, però resulta que Owen és un vampir. No suporta matar, així que són els seus germans els qui s’encarreguen de subministrar-li sang humana perquè continuï en vida. Però la vida d’Owen no acaba de ser vida. Tancat en una habitació a les fosques sense tenir contacte amb ningú, només amb els seus sacrificats germans.

El personatge de Thomas està molt ben escrit. És un vampir, però també una persona molt innocent en la seva percepció del món. El guió i la direcció de Jonathan Cuartas és exquisida en la manera de tractar a Thomas. La pel·lícula dona la volta al dilema que ens podem pensar, que és en el fet de ser un vampir. Però lluny d’això, el veritable trauma de Thomas no és tant la seva condició de vampir i xucla-sang, sinó en el fet que no pot tenir amics i romandre confinat de la resta del món. Seria una metàfora del que ens està passant si això no hagués estat fet abans d’aquesta pandèmia, però que ara té una lectura molt més potent.

My Heart Can’t Beat Unless You Tell It To porta el gènere de vampirs al del drama familiar. Els seus germans han renunciat a tenir una vida normal per cuidar-lo i sobre aquest sacrifici és del que ens parla la pel·lícula. Encaixa a la perfecció amb el que entenem com a cinema indie en el ritme i fotografia, que ja us avanço que no és trepidant, però que sí que és capaç de mantenir igualment tensió.

Una pel·lícula que emociona gràcies al magnífic retrat dels personatges.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email

Últimes ressenyes

The Menu

Mark Mylod dirigeix aquesta comèdia negra satírica sobre l’alta cuina que més que pel director, crida l’atenció pels productors, l’humorista Will Ferrel i el director

Violent Night

Després de l’esbojarrada i divertidíssima El viatge (The Trip), el noruec Tommy Wirkola va rebre el guió de Violent Night de la productora 87North i

Christmas Bloody Christmas

Aprofito que s’han acabat les festes per escriure sobre Christmas Bloody Christmas, que vam poder veure al darrer Festival de Sitges i que acaba d’estrenar-se

Mr. Harrigan’s Phone

Mr. Harrigan’s Phone es basa en el primer relat que Stephen King va publicar en la novel·la La sangre manda de 2020. Ens narra la

Crimes of the future

Nova pel·lícula del director de cinema fantàstic canadenc, David Cronenberg. Cronenberg torna a una de les seves obsessions principals, la carn i la tecnologia. El