Després de vuit entregues, Tom Cruise acomiada la franquícia de cinema d’acció i espies que va començar l’any 1996.
The Final Reckoning ha acabat tenint una doble funció. La primera, tancar la trama del que va ser Dead Reckoning Part One; i la segona, posar punt final a la franquícia.
La trama porta l’Entitat a prendre el control de l’armament nuclear de tot el planeta per portar la humanitat al col·lapse, en una situació momentàniament similar a la Guerra Freda. Només Ethan Hunt podrà evitar-ho. A partir d’aquí, una història que barrejarà tensió, intriga i unes escenes d’acció com mai hem vist.
Mission: Impossible – The Final Reckoning no és pas de les millors de la saga, tot i que continua essent una molt bona pel·lícula. De la tercera cap amunt totes són excel·lents, i qualsevol rànquing presenta moltes dificultats i apreciacions subjectives, però aquesta té coses que no la fan ser tan rodona com l’anterior.
Mission: Impossible ha tingut el mèrit de mantenir-se viva durant tot l’auge del cinema de superherois de les dues darreres dècades, en el que ha estat una constant actualització del cinema d’acció dels vuitanta i noranta. Només les franquícies que l’han intentat copiar, com Fast & Furious, s’han mantingut vives. D’altres, com James Bond, no han sabut adaptar-se als nous temps com sí que ho ha fet la de Tom Cruise.
On més flaqueja aquesta pel·lícula és en aquesta part més nostàlgica que ocupa els primers 50 minuts, en què els protagonistes passen d’un lloc a un altre de manera poc orgànica, sense oferir-nos una seqüència d’acció trepidant, tal com demanava la història. Tots els elements, que són molts, introduïts per als qui no recordin la pel·lícula anterior, són superflus. El moment de tensió dramàtica d’aquest tram és una còpia, amb un altre personatge i context diferent, d’un moment de l’anterior.
Si aquesta arrencada no acaba de convèncer, el fet d’introduir contínuament moments de pel·lícules anteriors, mentre els protagonistes parlen sense parar per no dir res que no es pogués dir en una frase, encara ho fa més carregós. S’ha abusat moltíssim d’aquest recurs, que acaba avorrint l’espectador. Cosa que és gairebé un delicte en un film de Missió Impossible.
El tribut al passat funciona de manera més orgànica quan recupera alguns dels personatges de pel·lícules anteriors en un nou rol.
Però tranquils, que ara ve el bo. Després d’aquests 50 minuts, comença la pel·lícula que havia vingut a veure. Just en el moment en què comencen a explicar-te alguna cosa nova i a resoldre la trama de l’Entitat presentada a la pel·lícula anterior. Concretament, la pel·lícula comença amb l’arribada d’Ethan al submarí. A partir d’allà, és una altra pel·lícula. Si haguessin fet una pel·lícula de poc més de dues hores, estaríem parlant d’una pel·lícula rodona.
Aquestes dues hores finals són magistrals i contenen dues de les millors escenes d’acció de tota la saga. Això, juntament amb un tancament satisfactori, fa que quasi t’oblidis del principi.
Pel que fa a les seqüències, tenim la primera, quan Ethan entra al submarí Sevastopol, en el qual va morir la tripulació al principi de Dead Reckoning. Els moments sota l’aigua són angoixants, trepidants i claustrofòbics. No se us han posat els nervis a flor de pell? La proesa tècnica del seu rodatge deixa també sense respiració.
També sense respiració ens deixa l’escena de l’avioneta. El punt més àlgid de les seqüències d’acció dels últims anys, en què tot es percep real. Es nota que l’han fet sense CGI. Es veu a la cara de Cruise, i queda tan perfecte que t’hi endinses i els pèls se’t posen de punta. Així sí que funcionen les escenes d’acció. La baralla aèria m’ha impactat tant que potser és la millor escena d’acció de la saga. També és molt diferent de la del submarí, i això fa que ambdues funcionin millor. Aquesta escena l’hem vista moltes vegades amb cotxes i amb ajuda del CGI. Aquí, Cruise salta d’una avioneta a una altra en marxa i en ple vol. No us han suat les palmes de les mans?
Pel que fa al repartiment, aquesta és menys coral que les anteriors, i Tom Cruise és el protagonista total. No és gratuït que el cartell de la pel·lícula sigui només la seva cara. Hayley Atwell ha estat un excel·lent fitxatge, però en aquesta part ha tingut molts menys moments que a l’anterior. També hem gaudit de Pom Klementieff, en aquesta ocasió al bàndol dels bons. Ving Rhames i Simon Pegg han tingut els seus moments per separat, un al principi i l’altre al final. Pel que fa al dolent humà, recordem que el malvat és aquesta intel·ligència artificial anomenada l’Entitat, repeteix Esai Morales, que, tal com passava a l’anterior, no té el carisma d’un dolent principal, i novament és un dels punts febles de tot plegat.
Cal destacar el paper d’Angela Bassett, en aquesta ocasió presidenta dels Estats Units, obligada a prendre una decisió impossible.
The Final Reckoning dona un bon final al personatge d’Ethan Hunt, a l’altura del que és l’heroi d’aquesta saga, que també representa un punt final en la història que ens han explicat fins ara. Un tancament millor que el James Bond de Daniel Craig o el de John Wick en la quarta entrega.
Tom Cruise és una persona absolutament compromesa amb l’entreteniment, l’espectacle i gaudir del cinema a la sala, amb la pantalla més gran possible. Una estrena de cinema com poques, de les que ja no en queden.
Per sort, aquestes pel·lícules no s’autodestruiran i les podrem veure una vegada i una altra. Malgrat el final de la saga, esperem veure Tom Cruise immers en nous projectes d’acció, perquè ens neguem a creure que aquesta manera tan participativa d’entendre el cinema d’acció, amb la qual ens sentim tan identificats, acabi aquí. I si al final s’ho repensa i creu que encara hi ha una altra història d’Ethan Hunt per explicar, no li retraurem pas. Al contrari.
Podreu trobar més sobre la pel·lícula amb espòilers i sense en l’especial que li hem dedicat aquí.
