Següent pel·lícula de Bong Joon-ho després del gran èxit de 2019, Paràsits, amb la qual va guanyar l’Òscar. Mickey 17 adapta el llibre Mickey 7 d’Edward Ashton. Un relat que serveix al director per tornar a incidir en els mateixos temes que ja havia tractat a Snowpiercer (2013) i Okja (2017), però amb uns resultats que, sense ser dolents, resulten menys inspirats i menys afinats que en aquelles pel·lícules.
Mickey 17 ens situa en un futur pròxim, en què la Terra busca altres planetes on establir colònies. En el moment en què comença la pel·lícula, l’objectiu és colonitzar el planeta Niflheim. El responsable de liderar la missió és un ric empresari i expolític. Els espectadors observem tot plegat a través dels ulls d’en Mickey, un jove que ho ha perdut tot i que només troba sortida enrolant-se a la missió com a “Prescindible”. Els prescindibles són una mena de conillets d’índies humans, enviats a missions altament perilloses, i sovint mortals, gràcies a una tecnologia, prohibida a la Terra però permesa fora per un buit legal, que permet crear-ne còpies cada cop que moren. Cada nova còpia conserva els records de l’anterior, repetint el cicle tantes vegades com calgui.
Robert Pattinson interpreta en Mickey i les seves diferents versions, tot i que a la pantalla veiem sobretot en Mickey 17 i en Mickey 18. Dues versions ben diferenciades interpretades pel mateix actor, que aconsegueix fer-nos creure que són dues persones completament diferents. Pattinson està brillant, i sap aprofitar al màxim els recursos interpretatius per distingir els personatges amb tan sols una mirada.
Acompanyant Pattinson trobem Steven Yeun, en el paper de qui era el seu millor amic, i Naomi Ackie, amb qui Mickey manté una relació. Ackie dona vida a un personatge fidel, entusiasta i divertit, que contrasta amb la figura d’amic ambigu i oportunista que representa Yeun.
Pel que fa a Mark Ruffalo i Toni Collette, cap dels dos m’ha convençut. Ruffalo encarna una mena de paròdia de Donald Trump. n’imita els gestos i porta unes dents postisses del tot innecessàries, però, més que Trump, fa pensar en un Elon Musk desfermat. La seva interpretació m’ha semblat passada de rosca i, sincerament, insuportable. Collette tampoc s’escapa del to exagerat, però en grau més baix. Tot i que també opta per una actuació força caricaturesca, no arriba als extrems desconcertants de Ruffalo, que m’han tret totalment de la pel·lícula. Bong Joon-ho ha afirmat que no es va inspirar en Trump ni en ningú concret, sinó que volia parlar de dictadors i líders polítics en general. Amb tot, el personatge de Ruffalo és clarament un líder feixista que no valora ni la vida humana ni l’alienígena, només la seva butxaca. N’és exemple el grotesc espectacle televisiu que organitza en una de les escenes més desagradables del film.
El millor de Mickey 17 es troba en la primera hora: un inici prometedor, amb ritme, enginy, acció i una clara intenció de missatge. Però en la segona meitat la pel·lícula perd el nord i es desvia completament, deixant enrere el to fresc i dinàmic per caure en una trama previsible i dispersa. Un cop acabada, queda la sensació que el missatge no és clar: hi ha una mica de tot, ecologisme a l’estil Okja, crítica al capitalisme i lluita de classes com a Snowpiercer o Paràsits, però res no acaba d’arrelar amb prou força.
Tot i que la segona part no es fa avorrida (confesso que ni tan sols vaig mirar el rellotge), sí que transmet la sensació d’haver-se desorientat. Hi ha temes que es repeteixen massa, mentre que d’altres, com la manca d’ètica en l’ús d’en Mickey, haurien merescut més profunditat o fins i tot ser el nucli del film. Les extravagàncies de Ruffalo i companyia en aquesta segona hora m’han deixat esgotat, fins al punt que només esperava que la pel·lícula s’acabés per deixar de veure’l.
Ara bé, el tractament de les criatures és un dels punts forts. Bong Joon-ho, que ja havia brillat amb els éssers fantàstics a Okja i The Host, demostra novament que domina aquest terreny. Les criatures semblen ferotges, amb ullals capaços de devorar-te en minuts, però no tot és el que sembla. La capacitat que tenen per comunicar-se m’ha semblat molt encertada i, fins i tot, divertida. Tot allò relacionat amb elles funciona molt bé.
Visualment, la pel·lícula és molt encertada. Té uns efectes especials solvents i una fotografia destacable, tant de l’estació com del planeta Niflheim. Tot i que desprèn un cert aire de sèrie B, la factura tècnica és excel·lent.
Per ambientació, podria recordar Alien, Mickey 17 no s’endinsa en el terror, sinó en la comèdia, tot i que no tingui com a objectiu principal fer riure. Ja que parlo d’Alien, hi ha un petit homenatge quan una de les criatures s’enganxa a la cara d’un dels personatges, a l’estil dels mítics face-huggers.
