Mi vida ahora

Kevin Macdonald, director de L’últim rei d’Escòcia, no és un realitzador que s’hagi decantat mai pel gènere fantàstic. En els darrers anys ha dirigit un thriller periodístic, La sombra del poder, una d’aventures històriques, La legión del águila, o diversos documentals, com ara Marley. Per això, sorprèn veure’l dirigir una pel·lícula protagonitzada exclusivament per un grup d’adolescents que han d’afrontar una situació de terrible guerra nuclear a Anglaterra. Macdonald utilitza la part de fantàstic com excusa per parlar d’altres fets que es poden donar en altres circumstàncies que no són exclusives del cinema fantàstic. Lo millor és que aconsegueix dignificar el subgènere adolescent, demostrant que es poden fer bones pel·lícules fantàstiques protagonitzades per adolescents. Productes com Crepúsculo i totes les adaptacions literàries juvenils que han vingut estrenant-se a partir de llavors, han fet molt de mal. Al contrari que als anys 80, actualment el cinema protagonitzat per adolescents és sinònim de mala qualitat. Afortunadament, Mi vida ahora és una excepció. La protagonista és Saroise Ronan, una adolescent nord-americana que és enviada pel seu pare a passar una temporada amb la seva tieta i els seus cosins, que viuen en una granja a Anglaterra. La relació entre pare i filla no és fàcil, i més després que aquest s’hagi tornat a casar. Al principi la seva adaptació, de passar de viure a la ciutat al camp, no serà fàcil. Quan finalment aconsegueix adaptar-se i troba a un noi que li agrada, esclata una guerra nuclear que destrueix Londres. A partir d’aquest moment, el terror es manifestarà, en grau creixent, a través d’una situació desesperada que donarà poques concessions a l’espectador.

Els motius que la fan millor són la seva manera d’abordar els personatges i les seves relacions, fen-t’ho  més realista, adult i creïble. La narració està tota feta des del punt de vista del personatge de Saroise Ronan, que pel fet de que mai va a l’epicentre del conflicte, tenim una visió més local del conflicte. El pressupost de la producció no donava per tant, i tampoc és el que el director pretenia explicar-nos. És curiós el canvi de to de la pel·lícula, que lo ensucrat del principi, es transforma en cruel i malaltís, a partir de que esclata la guerra.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

The First Omen

Sorprenent debut en el cinema d’Arkasha Stevenson, en la que és una seqüela d’un clàssic del cinema de terror, La profecia, de 1976, que va

Ferrari

Michael Mann és un director que sempre ha dirigit títols amb un ritme frenètic i que té molta mà per les escenes d’acció. Títols com

Civil War

Alex Garland abandona la ciència-ficció per oferir-nos una distopia molt a prop de la nostra realitat. Per aquest motiu ens trobem davant la pel·lícula més

How to Have Sex

Molly Manning Walker és una directora de fotografia que debuta en la direcció amb How to Have Sex, un drama britànic adolescent, que es va