Men

Em sap greu, però Alex Garland ha esgotat el meu crèdit. Després de fer el guió de la magnífica Dredd i del seu espectacular debut a Ex Machina, el que ha vingut després, cada producte ha estat pitjor que l’anterior. Annihilation no estava malament, però quedava molt lluny dels seus treballas previs. Devs pecava de pretensiosa i fredor en el retrat de personatges. A Men, la seva vena artística se li ha escapat de les mans en una metàfora emperifollada del patriarcat, que esdevé una comèdia involuntària en el mateix sentit que passava amb Midsommar.

La història, per dir-ho d’alguna manera, gira al voltant de Harper, una dona que després d’una tragèdia relacionada amb la seva parella, necessita descansar i passar uns dies sola en una casa rural d’un poble molt petit del camp anglès. La cosa començarà a prendre un caire de terror quan sigui assetjada per un home que es passeja nuu pels voltants i per la relació inquietant que establirà amb els homes del poble, tots ells interpretats pel mateix actor, Rory Kinnear.

El director prescindeix de crear una història i una trama i tot està a disposició d’una metàfora extremadament fàcil i amb la qual no s’ha trencat el cap. Aquí no hi ha cap història a explicar, només un missatge adornat amb imatges metafòriques que busquen que siguin elevades a la categoria artística, i que suposadament han de provocar, convertint-se Garland en el Gaspar Noé britànic.

Men juga constantment amb una metàfora que Garland ens la dona mastegada i que per la seva evidència deixa de ser efectiva. Per exemplificar-ho fa servir el recurs d’utilitzar el mateix actor per interpretar tots els personatges masculins. El cas és que els homes de la pel·lícula són directament uns pervertits, uns assetjadors i uns maltractadors.

Si he de dir una cosa positiva de la pel·lícula, només puc parlar de Jessie Buckley. Ella està sensacional, ja que es manté sencera en una situació absurdíssima. Men no posa el focus en Buckley, que és el que mereixeria la història, sinó que ho fa en la llista de personatges masclistes interpretats per Kinnear. En lloc d’entrar en la situació personal de Harper, ens serveix un túnel del terror masclista que li fa perdre preponderància. En canvi, la situació de violència domèstica que va viure la protagonista està molt ben narrada. La llàstima és que es perdi en la resta.

Si això és el nou terror, el que en diuen terror elevat, si us plau, doneu-me terror del de tota la vida.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

No Hard Feelings

Jennifer Lawrence protagonitza aquesta comèdia romàntica juvenil hereva de pel·lícules com Porky’s o American Pie, que se centraven en la pèrdua de la virginitat dels

Thanksgiving (Black Friday)

L’any 2007, el díptic Grindhouse, format per Planet Terror, que va dirigir Robert Rodríguez, i Death Proof, que va dirigir Quentin Tarantino, incorporava quatre falsos

Five Nights at Freddy’s

Adaptació en imatge real de la famosa franquícia de videojocs creada per Scott Cawthon. El projecte portava en desenvolupament des del 2015. Finalment, arriba a

Killers of the Flower Moon

La darrera pel·lícula de Martin Scorsese és una adaptació del llibre de David Grann de 2017, en què narrava els fets reals que es van

La mesita del comedor

Pel·lícula que se n’ha parlat molt en els festivals de terror en què ha passat. Tot i que no és estrictament una pel·lícula de terror,