Després de l’èxit espectacular de la primera pel·lícula, que va recaptar 181,8 milions de dòlars amb un cost de només 12, no era d’estranyar que Blumhouse i Atomic Monster, la productora de James Wan, comencessin a planificar una seqüela. Malauradament, aquesta segona part ha estat una bona patacada a taquilla: tot i que el pressupost s’hauria pogut duplicar, només ha recaptat 39 milions. Aleshores, què ha passat?
Bàsicament, dues coses. La primera: el canvi en la data d’estrena. La primera va arribar al gener, mentre que M3GAN 2.0 s’ha estrenat en ple estiu. Ha hagut de competir amb F1: The Movie, Jurassic World: Rebirth i Superman. Una batalla de la qual n’ha sortit clarament derrotada. La segona raó podria ser que l’espectador no ha paït gaire bé el canvi de gènere. Si la primera era una pel·lícula de terror, encara que molt suau i pensada per a un públic preadolescent, el mateix que Five Nights at Freddy’s, aquesta ja no ho és gens.
No és cap novetat que les sagues de terror evolucionin i canviïn de registre. Ha passat amb The Evil Dead, A Nightmare on Elm Street o la saga de Chucky, que amb el temps van incorporar elements d’humor que no eren presents en les seves primeres entregues, molt més serioses. Això també passa en aquesta seqüela de M3GAN, que afegeix molts tocs d’humor. Però, a diferència de les sagues esmentades, M3GAN 2.0 abandona completament el terror i es converteix en una pel·lícula d’acció. Aquest canvi ha fet que bona part del públic s’hagi quedat pel camí.
La primera pel·lícula també contenia una crítica sobre com els pares posen la tecnologia a les mans dels fills en una edat en què encara no estan preparats per gestionar-la. Aquest missatge ha desaparegut en la segona, que se centra en l’ús de la tecnologia per part dels militars. Així doncs, M3GAN 2.0 té més en comú amb Ethan Hunt que amb Chucky. De fet, tant Hunt com la M3GAN acaben lluitant contra IA malignes a les seves respectives pel·lícules. Però ara M3GAN ja no és la dolenta, ni tan sols una antiheroïna: és una heroïna de cap a peus.
Els seus responsables han estat valents en voler fer una seqüela molt diferent de l’original, evitant repetir-ne el patró. El resultat és el que és, però la veritat és que és prou entretinguda, i tampoc la primera era cap meravella. Ara bé, el canvi de to no acaba de funcionar, perquè la història és massa lluminosa. És com si Terminator 2 fos una pel·lícula familiar dels anys vuitanta.
He de reconèixer que m’ho he passat bé. De fet, m’ho he passat millor que amb la primera, que més enllà de l’escena del ball i alguna altra, no em va aportar gaire. Em quedo de llarg amb Chucky. No obstant això, aquesta segona entrega té dos problemes importants que impedeixen que sigui una millor seqüela. El primer és la durada: és una pel·lícula que no hauria de durar més d’una hora i mitja, i, en canvi, dura gairebé dues. La idea no dona per a tant, i hi ha molts moments en què decau. El segon és que la trama és més enrevessada que una entrega de Missió Impossible. Dubto que el públic busqués això. Si vas a veure M3GAN 2.0, ho fas perquè vols veure la nina repartir llenya i fer coses estranyes. El que passa, al final, és que desconnectes i només tornes a estar atent quan la nina mata.
A la direcció repeteix Gerard Johnstone, que en aquesta ocasió també s’ha encarregat del guió. La guionista de la primera, Akela Cooper, la gran responsable que tot allò funcionés, només apareix com acreditada en la història, però no ha escrit la pel·lícula. I això, lamentablement, es nota. El guió era el punt fort de la primera, i aquí és tan fluix com la direcció.
El millor de la pel·lícula és, sens dubte, quan la M3GAN és a la pantalla i especialment la batalla amb el nou robot maligne, AMELIA. El pitjor, els personatges secundaris que envolten la neboda i la tieta.
M3GAN 2.0 fa un gir respecte a la primera que no acaba de funcionar perquè vol ser molt més ambiciosa. Tot i això, és una pel·lícula que, per la seva bogeria, pot resultar divertida, gràcies al carisma de la nina, molt ben recreada amb el físic d’Amie Donald i la veu de Jenna Davis.
Potser no és la pel·lícula que volíem, ni la que necessitàvem… però eh, almenys la M3GAN canta i reparteix bufetades amb estil.
