Com cada any, fem la llista de les 10 millors pel·lícules que ha donat la darrera edició del Festival de Sitges. En aquesta edició del 2024 hem trobat a faltar títols que ens fessin esclatar el cap. N’hi ha hagut pocs d’aquests, tot i que caps esclatats n’hem tingut per donar i vendre. Anem per les 10 que m’han semblat millors, sense cap ordre en concret.

Desert Road

Una d’aquestes pel·lícules que vas a veure sense saber-ne res, que ningú ha vist i et sorprenen de dalt a baix. La protagonista és una noia que després de perdre el control del seu cotxe queda tirada enmig del desert a un quilòmetre d’una benzinera regentada per un tipus molt “creepy”. Aviat veurà coses que no tenen sentit relacionades amb l’espai i el temps, cosa que li fa pensar que pot haver quedat atrapada en el temps. Però com funcionen les regles en aquest lloc? Hi ha alguna possibilitat d’escapar?

Es tracta d’una magnífica pel·lícula de ciència-ficció “indie” en què estableix un paral·lelisme entre la situació d’estancament físic amb un altre tipus d’estancament, ja que ella li agrada la fotografia, però no sap què fer en la vida. Dirigeix Shannon Triplett, que fins ara havia treballat en efectes especials en títols com Harry Potter i les Relíquies de la Mort: Part 1. Debuta en la direcció i el guió amb Desert Road. I quin debut, amb un guió sense fissures i una direcció amb tensió, pols, ritme i entreteniment. L’actriu Kristine Froseth s’ha endut el merescudíssim premi a la millor actriu.

The Substance

El retorn de Coralie Fargeat a la direcció després del seu prometedor debut a Revenge el 2017, s’ha saldat en la que va ser la millor pel·lícula del Sitges 2024, ja que ens va regalar alguns dels moments més “festivaleros”. Ens narra la història d’Elizabeth Sparkle, una actriu que ha estat arraconada per la seva edat. Amb molt poca autoestima i un futur que veu molt negre, troba la solució en “La Substància”, un producte capaç de crear una versió més jove i més perfecte d’ella. Però aquesta joventut té un preu i unes normes molt estrictes que haurà de complir al peu de la lletra si no vol patir unes conseqüències desagradables. Protagonitzada per unes Demi Moore i Margaret Qualley que s’hi deixen la pell i ho donen tot en aquesta pel·lícula, Fargeat ofereix la pel·lícula més Cronenberg que les del mateix Cronenberg dels últims anys. Tot i que veu molt del director canadenc per tot el “body-horror” i l’horror de la nova carn, també hi trobareu picades d’ullet a La resplendor de Kubrick, Carrie de De Palma i a La Cosa de Carpenter entre molts altres homenatges. The Substance és una crítica als cànons de bellesa, a la pressió que Hollywood sotmet a les actrius perquè siguin sempre joves i guapes fins al punt que algunes arriben a fer-se determinades operacions i tractaments, perquè la indústria les vol sempre sexualitzades. També és una crítica ferotge als directius masclistes de Hollywood, representats aquí per un meravellós Dennis Quaid en un exagerat i paròdic personatge. En tot moment juga a ser una pel·lícula excessiva, especialment en els darrers 20 minuts, una pura festa de Sitges que ha creat rebuig a una part del públic menys avesat a la sang i fetge. Però aquest és joc de Fargeat, oferir-nos una pel·lícula incòmoda, negra i un final absolutament gore. Un cop vista veureu que no n’hi ha per a tant de fer-se gran.

Your Monster

I si el monstre del teu armari, a pesar de ser un monstre, fos un ésser encantador i t’hi acabessis enamorant? Això és el que li passa a la protagonista d’aquesta pel·lícula, una jove actriu que després d’una llarga relació de cinc anys amb un egocèntric director teatral, haurà d’anar a viure a casa la seva mare on es retrobarà amb el monstre de l’armari de quan era petita. Ella es troba en un moment molt feble i amb una autoestima molt baixa, just en el moment en què comencen els assajos de l’obra en què va estar treballant amb la seva exparella. Obra que va ajudar a escriure pensant que el paper principal seria per a ella. Encara dins aquesta relació tòxica, ella no està preparada per tornar a començar i malgrat que li faci mal, intentarà optar pel paper que sempre va ser seu. Your Monster és una absoluta meravella, una pel·lícula que et regala felicitat amb el millor final que hem vist en el Sitges 2024. Melissa Barrera (Scream) és la protagonista. La pel·lícula no amaga reminiscències a La bella i la bèstia, però a mi m’ha recordat a la versió de TV3 protagonitzada per Ron Perlman i Linda Hamilton. El monstre és molt Vincent. El de la pel·lícula ajuda l’adorable protagonista a apoderar-se, malgrat que no pot evitar perdre males decisions fruit del moment baix en què es troba. Suposa el debut en la direcció de Caroline Lindy i compta amb una banda sonora espaterrant.

Sew Torn

Pot ser una pel·lícula protagonitzada per una costurera una sensacional cinta d’acció? La resposta la tenim en el debut de Freddy Macdonald, nom que apunto i que seguiré a partir d’avui. Es tracta d’un thriller que arriba des de Suïsa, que a més de les fondues i els rellotges, també poden fer bones comèdies negres. La cosa comença amb una jove costurera que mai ha volgut ser-ho i que ha desenvolupat una perícia excel·lent amb el fil i l’agulla. El negoci està en un molt mal moment des de la mort de la mare, qui deduïm que va ser una mare obsessiva. La cosa és que en una carretera toparà amb dues persones tirades a terra, un maletí ple de diners i un altre amb drogues. Què ha de fer? La pel·lícula ens ensenya tres possibles caminis i un epíleg sobre què hauria passat en prendre tres decisions diferents. La nostra protagonista es caracteritza per fer servir el fil com una trampa mortal i és capaç de fabricar trampes i resoldre les situacions més complicades amb fil i agulla, com si fos MacGyver. Una de les propostes més originals, fresques i divertides de l’edició d’aquest any.

Night Call

Thriller que ens arriba de Bèlgica protagonitzat per en Mady, un jove serraller negre que obrirà per error la casa que no tocava, concretament la d’un neonazi a qui una jove que l’enreda entra en el pis i surt amb una bossa plena de diners. Sabeu qui rebrà? Correcte, el pobre Mady que es veurà involucrat en una conspiració de corrupció en la qual, a contrarellotge, haurà de demostrar que ell no va robar els diners, durant una nit especialment intensa a Brussel·les en què té lloc una manifestació del moviment Black Lives Matter.  Michiel Blanchart dirigeix aquesta proposta amb diferents missatges socials que posa la brutalitat policial en primera línia. Night Call és una gran pel·lícula, un no parar d’acció durant poc més d’una hora i mitja plena de violència salvatge i realista. Les persecucions corrents i amb diferents vehicles pels carrers de Brussel·les són espectaculars i com resolt la història està molt bé. Una de les grans troballes del Sitges d’aquest any.

Strange Darling

Apunteu-vos aquest nom, JT Mollner, perquè ha dirigit una de les grans pel·lícules i de les més intel·ligentment dirigides d’aquest any. La història comença com moltes altres pel·lícules, una dona vestida amb una granota vermella perseguida pel bosc per un home que la vol matar. A partir d’aquí sis actes i un epíleg que se’ns mostraran de manera desordenada per tal que causin l’impacte més gran i sorpresa a l’espectador. I no puc explicar res més perquè el millor que podeu fer és veure-la sense que us expliquin res més del que ja sabeu. Aquesta història de “serial-killer” us sorprendrà. La protagonitzen Willa Fitzgerald, absolutament potent i magnífica, i Kyle Gallner. Narrada de manera lineal no hauria causat el mateix impacte, per això Mollner és llest en explicar-la com l’explica, amb influències de Tarantino, per portar-nos en camins poc habituals en el cinema. He estat enganxadíssim tota l’estona i he gaudit molt de la direcció, posada en escena, fotografia, del també actor Giovanni Ribisi i la música que voldreu posar-vos tant punt l’acabeu.

Dead Talents Society

Aquesta comèdia taiwanesa va ser el fenomen de bon rotllo de l’edició d’aquest any i va enamorar l’audiència enduent-se dos premis del públic. Es tracta d’un món en què els fantasmes són un fenomen mediàtic i que per sobreviure, han d’espantar. En el moment que deixen de fer-ho, s’esvaeixen en el no-res. La protagonista és una jove fantasma que ha mort fa poc i que és incapaç de fer por. Només té una setmana per aprendre’n, abans de desaparèixer. Dead Talents Society és una paròdia dels concursos de talent i dels estereotips de fantasmes que ha presentat el cinema. El cast, format per un grup de marginats fantasmals, està en estat de gràcia i són totalment encantadors. Els gags són molt bons i la pel·lícula es pot definir entre camp i pop. Estem davant una cinta encantadora, feta amb ànima i molt de cor. La sessió en la sala Tramuntana va ser una festa amb un públic molt entregat que ho va donar tot fins a l’últim crèdit, perquè la broma de la pel·lícula arriba fins a l’última lletra i més enllà.

Maldoror

Un dels títols més durs que hem vist aquest any basat en uns fets reals molt sòrdids que van commocionar Bèlgica en els anys noranta. La cosa gira al voltant de la investigació sobre la desaparició de dues menors que les diferents policies van ser incapaces de trobar  i que el culpable, malgrat que el tenien registrat i estava sota sospita, per diferents males decisions, burocràcia, corrupció i incompetència dels alts càrrecs dels òrgans policials. Un cas que va commocionar el país i que encara avui les ferides són obertes. El punt de vista que ens narra aquesta ficció, és la d’un jove policia que es veurà impotent de fer els registres per resoldre el cas i que al final farà la feina pel seu compte desprenent-se de l’uniforme per fer el correcte. Dirigeix Fabrice du Welz que ja ens ha regalat pel·lícules extremes a Sitges com Calvarie. El malvat de la pel·lícula l’interpreta Sergi López. Aquest thriller de 155 minuts és molt intens i tot i la durada, es fa curt. Em va atrapar tota l’estona, ja que du Welz ens endinsa en la naturalesa del mal amb una intensitat, un pols i un nervi que el protagonista principal és capaç de trametre sempre.

Bone Lake

El que està ensenyant el cinema darrerament és que si mai llogues una casa rural i resulta que algú l’ha llogada els mateixos dies que tu, el que heu de fer són les maletes i arrencar a córrer. Això és que els passa a dues parelles que han llogat durant els mateixos dies una casa al cantó d’un llac i que decideixen compartir-la. Una història típica d’aparences que enganyen en un joc de mentides i sexe. M’ha encantat com treballa els personatges i la seva evolució. Té un punt juganer de thriller eròtic sempre disposat a oferir diversió a l’espectador. Bone Lake és una pel·lícula molt entretinguda en què la història es va regirant i a poc a poc anem descobrint sobre el fons d’uns personatges que només necessiten confiar en ells per sortir-se’n. En prou feines es mou de la mateixa localització, la casa i el llac, que sap aprofitar molt bé. Manté sempre un nivell ascendent i puja l’aposta amb un final que dona a l’espectador de Sitges allò que busca, litres de sang.

Call of Water

Preciosa pel·lícula francesa que m’ha recordat a Encontres en la tercera fase, però més intimista. La cosa comença amb una mare que perd el seu fill a la platja. Quan creu que pot haver-se ofegat, el nen apareix de cop i volta moll, però a partir d’aquell moment no tornarà a ser el mateix. Un cop a casa, el nen necessitarà continuar en contacte amb l’aigua, ja que necessita mantenir el contacte amb què li explica a la mare, uns éssers extraterrestres. La comparació de la pel·lícula de Spielberg ve per diferents motius, l’obsessió per contactar amb els extraterrestres i la crisi familiar que obre aquest encontre. En aquesta, l’aigua fa una funció semblant al que era la música en aquella. La història de Call of Water és molt bonica, especialment la relació de la mare amb els seus fills. Tot plegat té un missatge de connexió més terrenal, ja que és precisament això el que li falta en aquesta família i que haurà de tornar a connectar través del contacte fantàstic que ens proposa la directora, que és amb els alienígenes.

Aquests són els títols que he escollit aquest any. Tot i que també podia haver-hi posat Presence o Terrifier 3, he hagut de fer tria i sacrificis, tot i que admeto que aquest any no m’ha costat tant com altres. Ja se sap això del fantàstic és com tot, hi ha anys amb collites millors que altres. El que no canvia és l’experiència que a Sitges sempre és fantàstica. Ja comptant els dies que falten pel Festival de l’any que ve.