La visita

La trajectòria de M. Night Shyamalan no deixa de ser curiosa. Podríem dir que la seva carrera és d’aquelles que tant agraden a Hollywood. Agafem un desconegut, el pugem fins a dalt, li fem creure que és el millor director de terror de la història, per, tot seguit, un cop s’hagi tornat un cregut, fer-lo caure fins a la misèria més absoluta. I després, un cop sàpiga que és la humiliació, a lo millor ens apiadem d’ell i el deixem recuperar-se. Personalment sempre he pensat que Shyamalan mai ha estat tant bo ni tant dolent, bé potser After Earth i Airbender sí són molt dolentes, però les criticades La joven del aguaEl incidente, no són pel·lícules tan desastroses com per dilapidar la carrera d’un director. Algú que ha fet El protegido és per tenir-lo molt en compte malgrat les ensopegades que pugui tenir. I ara vaig, La visita tampoc és una bona pel·lícula per ser de qui és, però com que venim d’on venim, qualsevol millora sembla que satisfà.

La visita, la definiria com una pel·lícula de terror de multisales, ideal per aquelles persones que veuen una pel·lícula de gènere a l’any. Per la resta, no és una pel·lícula de terror que satisfaci perquè no aporta res de nou ni original, malgrat que el concepte de crear terror a l’estil James Wan a partir de la realitat és bo, però resulta desaprofitat. El terror està en lo quotidià i no ens possessions i fantasmes està bé, però moltes altres pel·lícules l’han tractat millor.

Per començar no m’agrada el format found footage, crec que és innecessari, i d’utilitzar-lo la nena filma massa bé a la seva edat, a banda que la qualitat de la càmera és espaterrant. Un cop Shyamalan renuncia a l’efecte que provoca el found footage, perquè decideix fer-lo servir?  Però el principal problema no està en això, ni en el sentit de l’humor, que pot agradar més o menys, que acaba espatllant les escenes de por. Hi ha pel·lícules que juguen a les dues coses, però has de ser un Sam Raimi perquè et surti bé. Shyamalan està a anys llum dels realitzador de Posesión infernal. El principal problema és que avorreix. Es passa tanta estona presentant la situació i creant clima i atmosfera, que sí, que ho fa bé, però descuida l’interès de l’espectador. Un parell d’espants ben col·locats el desperten quan aquest està a punt d’agafar el son.

Pel que fa al gir final, els espectador més avesats al fantàstic endevinaran on vol arribar la pel·lícula, que sí, que en els seus darrers 20 minuts està molt bé, però abans de començar la festa, els primers 70 minuts volen paciència.

La visita és més pròpia d’un director novell que no pas d’un director amb la seva experiència. Després de tant excés, imagino que ha volgut tornar a la senzillesa, però crec que s’ha passat de frenada. Per cert, sóc l’únic que li ha semblat insuportable el nen que rapeja?

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Immaculate

El terror amb monges està més de moda que mai. Aquesta temporada hem tingut Hermana Muerte, La monja 2, The First Omen i la darrera

Hit Man

Nova pel·lícula de Richard Linklater després de la fantàstica Apollo 10 ½. Malgrat que sempre s’ha mogut en el cinema independent, Linklater també ha sabut

Abigail

Radio Silence, com es coneix la parella de directors Matt Betinelli-Olpin i Tyler Gillet, dirigeixen una nova pel·lícula de terror, després d’allunyar-se de la saga

Godzilla Minus One

Pel·lícula número 33 de Godzilla de la Toho, per tant, sense comptar les produccions americanes. Confesso que no he vist totes les 32 anteriors, però

Ricky Stanicky

Peter Farrelly, director de comèdies esbojarrades com Algo pasa con Mary o Dos tontos muy tontos, o en solitari de la guanyadora de l’Òscar a