La cumbre escarlata

Guillermo del Toro intenta recuperar el temps perdut en projectes que al final no l’ha dut enlloc. Només dos anys després de la gran Pacific Rim, ens arriba la seva darrera pel·lícula, La cumbre escarlata, una història gòtica sobre fantasmes amb reminiscències de Hitchcock.

El primer de tot i que crida molt l’atenció, és el magnífic repartiment que ha aconseguit reunir aquí el realitzador mexicà. La protagonista és Mia Wasikowska en el paper d’una jove escriptora que es veurà empesa per les pressions socials de l’època a buscar un marit. Tom Hiddleston és un dels pretendents, el nou que arriba a la ciutat, i que aparca l’altre pretendent, el més segur, però menys interessant, que interpreta Charlie Hunnam. Jessica Chastain interpreta a la germana del personatge de Hiddleston. No tardarem a veure com aquests germans no són el que aparenten i descobrir els secrets que amaguen a la seva mansió, que té el sobrenom de La cumbre escarlata.

Més enllà d’un càsting encertadíssim, la pel·lícula s’apropa més a altres pel·lícules del realitzador com El laberinto del fauno que no pas a Hellboy o Pacific rim. Del Toro ens presenta un film gòtic ambientat entre els Estats Units i Nova Anglaterra. L’estructura es divideix en dues parts ben diferenciades, la que passa fora de la mansió i tot allò que vivim dins el murs de La cumbre escarlata.

L’argument possiblement ens soni a alguna cosa que ja hem vist abans, però el que destaca més és la posada en escena i el fet que cada fotograma és el que un espera de Guillermo del Toro. Fantàstic pels seus fans i no gens pels que no. El que no podem negar és que deixa emprempta a tot el que fa.

A La cumbre escarlata, hi ha molt de Rebeca d’Alfred Hitchcock. No només per la mansió i els personatges, sinó per la maldat que transmeten alguns i la bondat dels altres. I és que malgrat que la història sigui de fantasmes, al final aquests no acaben essent res més que una excusa, ja que el mal resideix en les persones. Així els espectres esdevenen el McGuffin de torn, com els zombis a The walking dead. Però no és l’únic referent, les obres de Poe o les pel·lícules de Roger Corman també hi són presents d’alguna manera.

Més enllà d’un guió francament millorable, els decorats, vestuari i fotografia són meravellosos. La manera com juga amb els colors és molt bona, veure com el vermell de l’argila es barreja amb el vermell de la sang. En algun moment saltareu de la butaca per un espant, però no fa por. La cumbre escarlata és més una pel·lícula d’espants que no pas de terror. I és que la cara de Mia Wasikowska i de l’espectador al veure aquesta entrar a La cumbre escarlata, parla per sí mateixa.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Nickel Boys

Segurament no estaríem parlant avui d’aquesta pel·lícula si no hagués estat una de les nominades a l’Oscar a la millor pel·lícula, ja que ni tan

Rebel Ridge

Jeremy Saulnier, que ens va portar la magnífica Green Room, deixa enrere els neonazis per endinsar-se en la corrupció a tots nivells que es produeix

Final Destination: Bloodlines

Warner ressuscita una de les franquícies de terror heretades de New Line Cinema. Cinc entregues d’aquesta saga es van estrenar entre el 2000 i el

Thunderbolts*

Pel·lícula que posa punt i final a una turbulenta fase 5 plena de baixos i pocs alts, que ha viscut Marvel Studios des del començament

Don’t Move

Pel·lícula de terror de baix pressupost dirigida per Brian Netto i Adam Schindler, una parella de realitzadors descoberta per Sam Raimi, que ja havia dirigit