Nova pel·lícula de Laika, responsables d’algunes de les millors pel·lícules d’animació dels últims anys com Els móns de Coraline i El alucinante mundo de Norman. Malauradament, amb Els boxtrolls van tenir la seva primera entrebancada, ja que no estava gens a l’altura de la tècnica que treballa la companyia. Laika continua a pas ferm a contracorrent, mentre tots els estudis s’han rendit a l’animació digital, Laika continua fent pel·lícules amb stop-motion, i que no hi renunciïn mai. Però perquè tot llueixi com cal ho combina amb animació 3-D.
Kubo és un nen que es guanya la vida explicant històries fantàstiques als habitants d’un poble de la costa. La seva existència canvia de cop i volta quan no fa cas de la seva mare i la seva presència, que ella s’ha esforçat tant a ocultar, queda al descobert, i les seves tietes, enviades pel malvat del seu avi, es disposen a matar-lo. Kubo haurà de fer-hi front amb l’ajuda d’un guerrer escarabat i una mona.
Kubo y las dos cuerdas mágicas és un gran encert per Laika, malgrat que El alucinante mundo de Norman és encara de llarg la seva millor pel·lícula. A Kubo, Laika recupera la màgia especial de les seves dues primeres pel·lícules i construeix una mitologia fantàstica en qualsevol sentit. Sal manejar molt bé el folklore japonès i ens transporta directament en un món en què ens podem creure aquests contes. Menció especial és la troballa que Kubo utilitzi l’origami com a arma. Una de les millors idees, perfectament desenvolupades visualment de la pel·lícula.
A la pel·lícula podem trobar-hi moltes referències, des d’un esperit Miyazaki en els secundaris que acompanyen al protagonista, fins a Kurosawa. Però és per motius formals que la pel·lícula esdevé una proposta clàssica.
Si li podem trobar algun defecte, seria en els diàlegs i el ritme en què avança la història que fan que no sigui perfecte, tot i que visualment ho és.
Kubo y las dos cuerdas mágicas és una proposta única i diferent en les pel·lícules d’animació que podem veure al cinema. Visualment impecable i hipnòtica, amb una banda sonora excel·lent. Cal valorar les pel·lícules que s’atreveixen i que al mateix temps estan desbordades d’imaginació. Aquest és el cas de Kubo, així que tan si teniu mainada com si no, aneu-la a veure perquè no se’ls/ se us desfaci el cervell amb propostes com l’enèsima Ice Age.
