Jurassic World

22 anys després de l’estrena de Jurassic Park ens arriba la quarta entrega de la saga, 14 anys després de l’estrena de la tercera. La primera pel·lícula, que va dirigir Steven Spielberg, és una obra mestra que va canviar la manera d’entendre els blockbustersd’estiu, la qual va significar un pas més endavant en l’ús d’uns efectes especials que ens van deixar perplexos; tal i com dos anys abans ho havia fet Terminator 2. Les seqüeles de la saga mai varen estar a l’alçada de l’original, i pecaven d’una falta evident d’idees. El factor Spielberg havia desaparegut completament. La tercera apostava més pel sang i fetge i evidenciava una falta de pressupost difícil de justificar, però sobretot una desídia que va significar un aparent punt i final a la saga. No va ser fins uns quants anys després que Hollywood va pensar que seria un bon moment per ressuscitar-la i fer-ho agafant com a referència la primera. El resultat ha estat molt bo, essent aquesta la millor seqüela de la franquícia, a anys llum de la resta.

Darrera la càmera trobem a Colin Trevorrow, que va ser el director de la pel·lícula romàntica de ciència ficció independent, Seguridad no garantizada. Busqueu-la i mireu-la, no us en penedireu. Trevorrow ha entès que l’esperit de la saga és Spielberg. Jurassic Parkés la pel·lícula que simplifica millor la manera d’entendre el cinema comercial del director d’E.T. Tenim nens, tenim a John Williams, tenim aventura, tenim acció, tenim èpica i no tenim sang. Trevorrow ha jugat amb tots aquests elements per fer una pel·lícula que actualitza aquella manera, en cert punt, innocent de fer cinema i que vistos els resultats, encara funciona a la perfecció.

Abans de continuar amb la crítica, cinc cèntims de l’argument. Superats els incidents del passat, el parc temàtic de dinosaures de l’illa Nublar està operatiu i en ple funcionament. Jurassic World, que és el nom que té actualment l’antic Jurassic Park, es disposa a rebre la visita d’un munt de turistes. Amb la finalitat d’incrementar el número de visitants, els enginyers del parc han creat d’Indomunus Rex, un dinosaure híbrid que començarà a desenvolupar habilitats desconegudes pels científics i a mostrar un comportament terrorífic. Tot es complica quan el dinosaure escapa i comença a assetjar i caçar els atemorits visitants del parc.

Un dels elements més cuidats i que millor funcionen a la pel·lícula són els seus actors. Començo amb Chris Pratt, que gràcies a Guardianes de la Galaxia, està destinat a ser el nou aventurer del segle XXI i a agafar el relleu dels papers que li haurien caigut a Harrison Ford si aquest no es fes vell. A l’apartat femení trobem a Bryce Dallas Howard, actriu que confesso que em té enamorat i de la que, malauradament, no n’hem vist moltes coses. Esperem que l’èxit de Jurassic World serveixi perquè faci més pel·lícules. Entre Pratt i Howard hi ha molt bona química, i veure-la en gran part de la pel·lícula amb el vestit d’executiva impol·lut i tacons és un element que em fascina.

En un paper més secundari i com a dolent amb pocs matisos, queda un encertat Vincent D’Onofrio, del que a partir d’ara li serà difícil desprendre’s de l’ombra de Wilson Fisk de Daredevil. Entre els actors infantils destaca Ty Simpkins, que era el nen que apareixia a Iron Man 3.

Un dels elements de més difícil superar per aquesta pel·lícula era l’absència de John Williams, però la banda sonora queda en les excel·lents mans de Michael Giacchino, que s’ha convertit en el successor natural del mestre Williams. No obstant, els nostàlgics escoltarem el tema principal de Williams en moments clau que ens posaran la pell de gallina i a algú li podrien fer saltar fins i tot alguna llagrimeta.

Jurassic World va de menys a més i creix constantment. La sensació que ens deixa al final no és la mateixa que la del principi, així que quan sortim de la sala ho fem amb un gran gust de boca. L’últim terç de pel·lícula és excel·lent, una obra mestra que podria haver signat el mateix Steven Spielberg. La pel·lícula no aconsegueix l’efecte sorpresa que va significar la primera, però és normal perquè llavors no s’havia fet mai el que ara tornem a veure aquí. Jurassic World no para. Si que és cert que ho va fent lentament, fins que a la part final tenim els dinosaures embogits que hem estat esperant. Les aclucades d’ull a la primera pel·lícula són constants, no a la segona i tercera que són merescudament ignorades com si mai haguessin existit. Però això no fa que sigui una pel·lícula que viu agafada al passat, ja que sap construir la seva pròpia mitologia.

Capítol a part mereix la recreació del parc a semblança dels parcs temàtics o zoològics que existeixen a l’actualitat, en què enlloc de cabres que mengen a les mans dels nens, per exemple, hi trobem dinosaures herbívors. Malgrat que la pel·lícula es centra en el nou dinosaure creat genèticament, l’Indomunus Rex, els Velociraptors i el Tiranosaurus Rex també tenen els seus moments que es podrien definir també com de redempció respecte el seu paper durant la saga.

Jurassic World no decep, és honesta perquè et dóna el que li demanes, i com entreteniment serà de lo millor que veurem aquest any. Què voleu que us digui m’ho vaig passar molt bé i em vaig sentir com un nen més dins de la girosfera. Esperem que el proper viatge sigui tant fructífer com aquest últim.

 

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Emilia Pérez

Jacques Audiard, realitzador francès de títols com Un profeta, De óxido y hueso i The Sisters Brothers torna amb Emila Pérez, el projecte més gran

The Brutalist

Tercera pel·lícula de Brady Corbet, després de Vox Lux (2018) i The Childhood of a Leader (2015). No obstant això, podria ser que coneguéssiu Corbet

The Order

Justin Kurzel torna a incidir en el terrorisme intern. Ja ho va fer a Nitram, en aquell cas a la seva Austràlia natal, i ara

Heretic

Les religions han estat tractades moltes vegades al cinema i en tots els gèneres, però poques vegades de manera seriosa, i fins i tot diria

Flow

Flow és una pel·lícula d’animació de Letònia que ha aconseguit reconeixement el 2024 arran del seu pas triomfal per festivals com Annecy, Cannes i d’altres.