Daniel Kaluuya i Lakeith Stanfield protagonitzen aquesta història basada en fets reals que gira al voltant de Fred Hampton, activista i líder del partit revolucionari Panteres Negres, a finals dels anys seixanta. Si el messies negre al qual fa referència el títol és Hampton, el Judes és William O’Neal, un lladre de cotxes que sota amenaça d’empresonar-lo, l’FBI el va obligar a infiltrar-se en les Panteres Negres, en què va assolir un càrrec molt proper a Hampton. O’Neal informava l’FBI que dirigia John Edgar Hoover, de tota l’activitat de Hampton. El títol de la pel·lícula juga amb el paral·lelisme de la traïció de Judes en la mort de Jesucrist, amb el paper de traïdor d’O’Neal i la figura de líder de Hampton.

Amb el moviment Black Lives Matter, històries com la d’aquesta pel·lícula encara són de plena actualitat. Dirigida i escrita per Shaka King, la pel·lícula té molt bon ritme i està magníficament explicada. Kaluuya i Stanfield estan sensacionals. Kaluuya sap transmetre a la perfecció el lideratge que tenia Fred Hampton i com dominava la paraula. Kaluuya dona a la seva presència un caràcter hipnòtic. L’escena en què proclama una vegada i una altra que és un revolucionari davant de tota la seva audiència repetint el missatge, posa la pell de gallina.

A través dels dos protagonistes, veiem com aquets es relacionen amb les diferents branques de poder, per una banda la política, la més pública, en què també s’estableixen estranyes aliances, i l’altra la repressiva, tancada en despatxos i restaurants elitistes.

Shaka King mostra la història gairebé sempre des del punt de vista d’ O’Neal, però malgrat el títol, no intenta santificar a ningú, ja que mostra que en aquesta història no hi ha lloc pels sants. És impossible no veure paral·lelismes entre aquesta i el cinema compromès de Spike Lee, però crec que la proposta de King és més sòlida que el de les pel·lícules de Spike Lee de la darrera dècada, amb excepció de BlacKkKlansman que és superior a aquesta.

Judas and the Black Messiah és perfectament complementaria amb El juicio de los 7 de Chicago. Vistes les dues, sembla que es parlin una a l’altra. Tot i que està molt lluny de la brillantor de la pel·lícula de Sorkin, Judas and the Black Messiah és una pel·lícula que val la pena veure.