Cherry

Després d’estar uns anys lligats amb Marvel i haver signat l’èxit més gran de l’estudi, Vengadores: Endgame, els germans Russo tornen amb Cherry, una pel·lícula que s’allunya del blockbuster i aposta per una història petita, però visualment molt atractiva.

Cherry probablement és desmesurada en la seva durada, es podia explicar en menys, però Tom Holland ens ofereix un festival interpretatiu impecable. L’actor aconsegueix transmetre que ens creiem aquesta història i que sentim empatia per aquet noi humil de bon cor amb tota la vida al davant, que després de passar per l’exèrcit va convertir-se en un lladre de bancs.

Malgrat que no ho pugui semblar, la història es basa en fets reals i adapta la semiautobiografia de Nico Walker. El personatge de Holland compagina estudis i feina quan, després que la seva xicota (Ciara Bravo) decideix deixar-lo, s’allista a l’exèrcit. Ho fa simplement per despit o per avorriment. El cas és que el jove haurà de superar un dur entrenament. El pitjor arribarà quan trepitgi Iraq. Quan torni a casa, mai serà capaç de superar l’horror i la cruesa viscuts durant la guerra. Cap responsable de l’exèrcit es preocuparà de la seva salut mental, més enllà d’omplir la casella de vist en l’expedient. El jove pateix un síndrome d’estrès posttraumàtic mai diagnosticat que el portarà a una espiral d’autodestrucció, juntament amb la seva xicota, que va tornar amb ell i es van casar just abans que aquest comencés l’entrenament militar.

El protagonista que interpreta Holland no és violent ni li agrada la guerra, de fet s’allista per fer d’infermer. Però tanta violència i posteriorment les males companyies, l’enfonsaran.

La pel·lícula és realment desesperant quan veus com l’autodestrucció va pujant de nivell i cada vegada és més gran. Que la cosa no té final i que, malgrat que sembli que no, sempre hi ha un pitjor. Cherry és una dura crítica a l’exèrcit a tots nivells, des de la humiliació que pateixen els reclutes, passant per la mort en territoris molt allunyats de casa i la despreocupació del govern que abandona als veterans. No és d’estranyar que la pel·lícula no hagi agradat als patriotes nord-americans.

Ja he comentat abans que Tom Holland està esplèndid. És un actoràs. El seu personatge evoluciona i te’l creus en cada moment. També està bé Ciara Bravo que l’acompanya en aquest periple de caiguda a l’abisme. El més frustrant com a espectador és com esperes que en algun moment els personatges s’adonin del que estan fent i parin. Però ens topem constantment amb un mur de frustració, equivalent a la caiguda del pou sense fons dels protagonistes, i això ens angoixa.

Poc l’hi podem retreure als Russo. Segurament un excés de metratge, però visualment juguen amb la càmera, sobretot quan el protagonista cau en les drogues. Però més enllà de l’aspecte visual, Cherry té unes quantes escenes que destrossen el cor del més dur.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp
Share on email
Email

Últimes ressenyes

Dune

Dune va ser publicada el 1965 i escrita per Frank Herbert. Considerada una de les millors novel·les de ciència-ficció de tots els temps, va tenir

Malignant (Maligno)

Fa un temps, James Wan va cedir el comandament de la saga Insidious perquè volia fer alguna cosa diferent. Wan va entrar en blockbuster d’acció

Free Guy

Shawn Levy, director de la trilogia Noche en el museo entre moltes altres comèdies i que ha passat els últims anys dirigint alguns dels capítols