Joy

David O. Russell, el nen minat de l’Acadèmia de Hollywood, torna a unir els protagonistes d’El lado bueno de las cosas, Jennifer Lawrence, Bradley Cooper i Robert DeNiro, per explicar-nos la vida de Joy Mangano, una de les inventores més populars dels Estats Units, coneguda per haver creat una nova i més eficaç fregadora. La pel·lícula ens parla de com liderar un negoci familiar en un món implacable.

Vet aquí el principal problema de pel·lícula. Quin interès té la història de l’inventora d’un motxo que s’autoescorre? La pregunta es contesta sola. Ni el planter d’actors, ni la realització, ni res de lo que està a la pel·lícula justifiquen el nul interès del guió i la història. La única part interessant és ja ben avançada la pel·lícula, quan la protagonista es converteix en una presentadora d’un canal de televenda (el conegudíssim internacionalment QVC), plena d’antigues estrelles de culebrots, per vendre el seu producte i salvar l’empresa.

Jennifer Lawrence fa el de sempre, compleix amb el que se li demana, però ja em perdonareu que no hagi estat capaç de veure la brillant interpretació que diuen alguns. En tot cas, li agraïm que no estigui insuportable com és el cas de la seva interpretació a la saga Els jocs de la fam o desubicada com a X-Men, en la qual m’estiro dels cabells cada vegada que la veig, al recordar que Mística era abans Rebecca Romijn. Però deixe’m-ho aquí i tornem a Joy.

Aquesta és la pel·lícula més fluixa de Russell dels darrers anys, per sota de The fihter i American Hustle. El fet que Lawrence sigui la protagonista absoluta i que els personatges de DeNiro i Cooper siguin uns simples satèl·lits amb poc protagonisme i profunditat, li resta punts.

Joy no deixaria de ser el típic telefilm de dissabte a la tarda si no fos pels seus actors, la qual cosa fa que encara resulti més decebedora, però com a mínim fan l’experiència suportable en una pel·lícula que no ho hagués estat amb un altre repartiment. Al final, Joy és tant insípida com un programa de televenda qualsevol presentat per alguna exestrella de Falcon Crest.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

The Brutalist

Tercera pel·lícula de Brady Corbet, després de Vox Lux (2018) i The Childhood of a Leader (2015). No obstant això, podria ser que coneguéssiu Corbet

The Order

Justin Kurzel torna a incidir en el terrorisme intern. Ja ho va fer a Nitram, en aquell cas a la seva Austràlia natal, i ara

Heretic

Les religions han estat tractades moltes vegades al cinema i en tots els gèneres, però poques vegades de manera seriosa, i fins i tot diria

Flow

Flow és una pel·lícula d’animació de Letònia que ha aconseguit reconeixement el 2024 arran del seu pas triomfal per festivals com Annecy, Cannes i d’altres.