Insidious: La última llave

Després que James Wan abandonés la saga Insidious per fer un salt endavant en la seva carrera en el gènere amb Expediente Warren, semblava que no tindríem més pel·lícules de la saga. També perquè la història havia quedat tancada del tot. És llavors quan emergeix la figura de Leigh Whannell, el guionista de la saga i també l’actor que encarna a Specs dels Spectral Sightings, qui es va posar darrera la càmera en una tercera que no podia ser una altra cosa que una preqüela, en la qual se’ns explicava en el seu tram final com la mèdium Elise coneixia els dos membres d’Spectral Sightings. És a partir d’aquest moment que arranca aquesta quarta pel·lícula que continua la tercera i enganxa amb la primera, per la qual cosa tanca el cercle. Whannell també repeteix com actor i guionista, però cedeix la direcció a Adam Robitel, responsable del found footage The taking of Deborah Logan.

El principal punt d’interès d’aquest pel·lícula és que els protagonistes principals són per primera vegada Elise, Tucker i Specs, els quals fins ara només havien estat personatges secundaris que apareixien per solucionar la situació. Elise haurà d’afrontar els seus propis fantasmes quan torni a la seva casa d’infantesa.

Un dels principals valors d’Insidious: La última llave, és que coneixerem el passat d’Elise i com va ser el seu primer contacte amb esperits. Això és un homenatge més que merescut a la grandiosa Lin Shaye, eterna secundaria, a qui vaig descobrir a la meravellosa Critters, i que per primera vegada actua com autèntica protagonista en una pel·lícula de gènere.

Aquesta nova entrega d’Insidious es mou més que mai en el terreny de la sèrie B de terror. El problema que li veig és que es frena a sí mateixa en moltes ocasions. El motiu és clar, la classificació per edats als Estats Units i fer-la accessible al públic a partir de 13 anys. La última llave demana contínuament anar més enllà i no li deixen. Malgrat tot, a nivell de qualitat estaríem parlant que està a l’alçada de la tercera.

Sobre la direcció, el principal encert és en la atmosfera i el tractament de la imatge, sobretot en les seqüències de contacte amb el més enllà, impregnades d’un gòtic magnífic.

Tot i no arribar al nivell de les dues primeres, Insidious: La última llave, és una bona proposta de terror clàssica. No inventa res i tampoc sorprèn, però agradarà per la utilització d’elements del gènere de tota la vida, pel seu punt de sèrie B i per uns personatges amb carisma que es mereixien ser els protagonistes de la seva pròpia saga. L’única pega és que se sent massa com una pel·lícula menor, justament el que no passava amb la primera i la segona. Per això, els fans de la saga hem sortit contents, però reconec que té poca capacitat per agafar nou públic, tot i que aquesta era la intenció. Veurem si en el futur s’atreveixen a anar més enllà i en quin context s’ambientarà una hipotètica cinquena pel·lícula.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email

Últimes ressenyes

The Menu

Mark Mylod dirigeix aquesta comèdia negra satírica sobre l’alta cuina que més que pel director, crida l’atenció pels productors, l’humorista Will Ferrel i el director

Violent Night

Després de l’esbojarrada i divertidíssima El viatge (The Trip), el noruec Tommy Wirkola va rebre el guió de Violent Night de la productora 87North i

Christmas Bloody Christmas

Aprofito que s’han acabat les festes per escriure sobre Christmas Bloody Christmas, que vam poder veure al darrer Festival de Sitges i que acaba d’estrenar-se

Mr. Harrigan’s Phone

Mr. Harrigan’s Phone es basa en el primer relat que Stephen King va publicar en la novel·la La sangre manda de 2020. Ens narra la

Crimes of the future

Nova pel·lícula del director de cinema fantàstic canadenc, David Cronenberg. Cronenberg torna a una de les seves obsessions principals, la carn i la tecnologia. El