Una de les coses bones de Scream V és que va ser el primer lloc on vaig sentir el terme “reqüela”. Era una paraula que definia una cosa que ja existia. Allà s’explicava que una “reqüela” és un remake que, al mateix temps, és una continuació de la pel·lícula original. En tenim diversos exemples, des de Star Wars: Episodi VII – El despertar de la força fins a un munt de pel·lícules de tots els gèneres, però sobretot de terror, com la mateixa Scream V. Ara li ha tocat el torn a I Know What You Did Last Summer, la millor imitació de Scream feta a l’època en què la pel·lícula de Wes Craven va redefinir l’slasher dels noranta.
I Know What You Did Last Summer (2025) explica la mateixa història que la primera, però amb un grup d’amics diferent i gairebé trenta anys després dels fets narrats a l’original de 1997. La saga va continuar amb una segona part amb els protagonistes supervivents, que no era fluixa; una tercera part directa al mercat domèstic, un despropòsit de factura quasi amateur; i una sèrie de televisió, que era un remake amb les mateixes ínfules que tenen les pel·lícules de terror de la productora A24.
El resultat d’aquesta nova entrega ha estat un desastre majúscul. En primer lloc, pel fet de comptar amb un grup d’intèrprets sense cap mena de carisma i amb evidents mancances interpretatives. El repartiment de l’original va ser triat de manera magistral. Els protagonistes d’aquesta versió de 2025 no tenen el carisma per fer res destacable, i dubto molt que tornem a veure la majoria en cap altra gran producció. Dit això, el cast no és el pitjor d’aquesta pel·lícula.
La història ens situa novament en el Dia de la Independència, el 4 de juliol, quan un grup de cinc amics, quatre no devien semblar suficients, provoquen que un cotxe s’estimbi a la mateixa carretera que a la primera pel·lícula. Fan un pacte de silenci per ocultar la seva responsabilitat en l’accident. La primera errada comença aquí: en l’original, la culpabilitat era bastant directa, ja que els adolescents atropellaven algú. Aquí, això no passa, per tant no s’entén per quin motiu decideixen no avisar la policia. És la primera de moltes estupideses del guió.
On I Know What You Did Last Summer fracassa estrepitosament és en la direcció i el guió, a càrrec de Jennifer Kaytin Robinson, coneguda sobretot per haver coescrit el guió de Thor: Love and Thunder amb Taika Waititi, cosa que ja explica moltes coses. En el terç final, la pel·lícula es converteix en una paròdia i comèdia involuntària. El guió és nefast, escrit a cop d’efecte, abandonant tota lògica i coherència, ple de tòpics i diàlegs molt fluixos. La utilització dels actors de llegat, recordem que aquí tornen Jennifer Love Hewitt i Freddie Prinze Jr., és absolutament lamentable. Hewitt està totalment desaprofitada i és irrellevant per a la trama: només hi és per recordar-nos que fa trenta anys va viure una situació similar. Però el pitjor parat és Freddie Prinze Jr., que pateix en primera persona la incompetència de la guionista. Hi ha una frase que diu Hewitt: “La nostàlgia està sobrevalorada”, que pretén ser irònica, però que posa en evidència el principal problema d’aquesta cinta.
Tot i que el guió no els dona res bo a fer, Jennifer Love Hewitt i Freddie Prinze Jr. tenen pes interpretatiu, cosa que no es pot dir dels joves actors i actrius. Malgrat que no m’ha agradat res del que fan aquí, es mengen amb patates la resta d’intèrprets. Són el millor de la pel·lícula i haurien merescut una història centrada en ells, que és el que volia veure el públic veterà. No crec que captin l’interès del públic juvenil actual, com pretenen.
Pel que fa a la direcció, és plana i avorrida. Plena de jump scares i recursos fàcils com efectes de so fortíssims i molestos, que destrueixen qualsevol intent de crear suspens. Per entendre’ns: és com Smile, però malament. Aquí l’atmosfera és inexistent, així que només ens queden aquests moments estridents.
I Know What You Did Last Summer abusa del fan service, recreant escenes de la primera pel·lícula però fent-les molt pitjor. N’hi ha una especialment vergonyosa i ridícula. L’estètica està allunyada de l’slasher dels noranta i s’assembla a una pel·lícula dolenta de Blumhouse, amb nul desenvolupament de personatges i un whodunit absurd.
L’únic que m’ha fet gràcia és la podcaster de crims que investiga el cas. Un recurs similar al de la sèrie de Chucky. Però aquesta subtrama, que era la més interessant i que podia haver vinculat les pel·lícules antigues amb la nova, desapareix als cinc minuts i el guió pren un altre camí, directe a la mediocritat.
Tot i que el final deixa la porta oberta a una seqüela, aquesta pel·lícula és buida i pràcticament res no hi funciona. Si era per fer això, aquesta saga podia haver-se quedat enterrada.
Podreu trobar més sobre la pel·lícula amb espòilers i sense en l’especial que li hem dedicat aquí.
