Godzilla: Rey de los monstruos

Segona entrega del Godzilla del MonsterVerse, que està integrat per decebedora pel·lícula de Gareth Edwards del 2014 i per la molt més entretinguda, Kong: La Isla Calavera. L’any vinent arribarà l’esperada Godzilla vs. Kong. Darrere la càmera tenim a Mike Dougherty, realitzador de dues pel·lícules de terror magnífiques com Trick or Treat i Krampus.

La història gira al voltant d’una família formada pel matrimoni Russell, interpretats per Kyle Chandler i Vera Farmiga, i la seva filla Madison, encarnada per Millie Bobby Brown, l’Eleven d’Stranger Things, tots ells perduts enmig de la batalla entre els monstres. De l’anterior pel·lícula, només repeteixen Ken Watanabe i Sally Hawkins.

La primera sensació després de veure-la és que és molt millors que l’avorridíssima i pretensiosa primera part de Gareth Edwards del 2014, però pitjor que Kong: La Isla Calavera. No obstant això, aquesta és la millor pel·lícula de Godzilla de les tres que ha fet Hollywood, però pitjor que la japonesa Shin Godzilla, en què veiem al monstre lluitar de manera espectacular a plena llum del dia, cosa que no passa en aquesta pel·lícula en què els monstres només apareixen en moments de foscor o poca il·luminació.

Tot i que intenta corregir alguns errors de l’anterior, no sempre ho aconsegueix i sovint cau en la síndrome Transformers, en què es produeix una desconnexió amb l’espectador, sigui pels militars, els científics o per aprofundir poc en els personatges que ens interessen, que són Godzilla, Mothra, l’arna mística, Rodan, el pterodàctil gegant, i King Ghidorah, el drac que prové de l’espai. Els personatges humans no passen del clixé perquè hi estan de més. Són la part més dèbil del guió i en cap moment són capaços de transmetre emoció. Tot que ho intenta a través de la família protagonista, la relació entre aquests és poc creïble i mal explicada.

Sí que ens han agradat les diferents batalles entre els monstres perquè se segueixen molt bé. En termes de coreografies d’acció, perfecte. Tota la part de destrucció que desencadenen els monstres és genial, com l’escena de l’estadi dels Red Sox.

La part de mitologia m’ha encantat, però m’hauria agradat que hi haguessin aprofundit més. Aquí hi ha una part en la qual treure més profit, però només s’han quedat en la superfície. La idea del paper dels titans en el planeta és molt potent.

El millor de la pel·lícula, el que esperaven veure d’ella, la lluita final entre tots els monstres, el pitjor, el mateix error que la primera, però en menor grau, el drama i donar excessiu protagonisme als humans, siguin militars o científics, i la durada, 130 minuts són excessius. Esperem que algú entengui d’una vegada que això va de monstres i que precisament és això el que volem veure. Tot i ser una pel·lícula en general entretinguda, no és ni memorable ni transmet emoció, encara que les escenes d’acció es gaudeixin plenament.

Trobaràs una ressenya de la pel·lícula en el nostre podcast. Link de descàrrega directa, link a Apple Podcasts, link a iVoox.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Five Nights at Freddy’s

Adaptació en imatge real de la famosa franquícia de videojocs creada per Scott Cawthon. El projecte portava en desenvolupament des del 2015. Finalment, arriba a

Killers of the Flower Moon

La darrera pel·lícula de Martin Scorsese és una adaptació del llibre de David Grann de 2017, en què narrava els fets reals que es van

La mesita del comedor

Pel·lícula que se n’ha parlat molt en els festivals de terror en què ha passat. Tot i que no és estrictament una pel·lícula de terror,

The Killer

David Fincher torna al terreny que millor es desenvolupa amb The Killer. Retratar històries d’assassins sempre li ha anat molt bé. Només cal donar un

The Marvels

The Marvels es convertirà en la pel·lícula amb menys recaptació de la llarga saga de pel·lícules que han construït. Els mals resultats en taquilla no