Godzilla Minus One

Pel·lícula número 33 de Godzilla de la Toho, per tant, sense comptar les produccions americanes. Confesso que no he vist totes les 32 anteriors, però aquesta em sembla de les millors. Sigui com sigui, això no té tanta importància perquè la recomanaria a qualsevol que volgués descobrir a Godzilla per primera vegada. Està molt ben feta, és entretinguda, els personatges estan molt ben construïts i emociona.

Darrere la càmera tenim a Takashi Yamazaki, que a part de la direcció, s’ha encarregat del guió i del que és més insòlit, els efectes especials. Yamazaki és també supervisor d’efectes especials, així que era l’elecció perfecta per a una pel·lícula com aquesta. No obstant això, Yamazaki té força experiència en direcció, ja que ha estat el director de les dues entregues de l’adaptació del manga Paràsit, i en animació de les dues parts de Stand by Me Doraemon.

Godzilla Minus One està ambientada en un Japó devastat després de la II Guerra Mundial. El punt de vista és el de Kōichi, un pilot kamikaze que no va complir el seu deure perquè no volia morir de manera absurda i inútil. Quan torna a Tòquio, descobreix que tant la casa dels seus pares com el barri han quedat destruïts, però s’instal·la a la casa perquè no té on anar. En el mateix sostre acollirà a Noriko, que també ha perdut els pares, i a un bebè orfe que aquesta va acollir. Kōichi porta damunt seu una culpa del supervivent enorme, així que decideix acceptar una perillosa missió de la qual rebrà molts diners, treure les mines que han quedat en el mar després de la guerra. En una de les seves sortides, reben l’encàrrec d’aturar a Godzilla que es dirigeix a Tòquio.

Godzilla Minus One torna als orígens del personatge que era una metàfora de les conseqüències de les bombes atòmiques i la postguerra. Godzilla se sent més que mai una màquina de destrucció que no es pot aturar i que no sent pietat per cap humà. L’horror de Godzilla recorda l’horror  viscut durant la guerra. El dolor dels personatges és molt palpable per a l’espectador i també ens el sentim nostre. Un dels punts que la fan ser més humana és que els protagonistes són persones normals, no són polítics, científics o militars, a diferència de la resta.

El punt de partida que Yamazaki és el mateix que la primera de 1954, només nou anys després del final de la guerra quan el record de les bombes atòmiques era encara recent.

Els efectes especials són extraordinaris, ja que amb un pressupost ajustat de 12 milions de dòlars, llueix molt més que qualsevol de les produccions de digitals del Godzilla de Hollywood. No ens oblidem de parlar dels efectes de so. Eixordadors i amb un crit de Godzilla que fa tremolar les parets. Aquest Godzilla fa por, és terrorífic. No existeix un abús en les seves aparicions, tot i que afortunadament el veiem molt més que les americanes. Quan apareix sempre és contundent i amb molta força. De fet, quan el veiem sabem que alguna cosa grossa passarà.

Ryunosuke Kamiki i Minami Hamabe són les estrelles de la pel·lícula, desconeguts arreu del món, però molt coneguts al Japó, ja que són els protagonistes de la sèrie Ranman. La relació d’ambdós està ben construïda, cadascú en la seva contenció. També la intervenció de la veïna que anirà suavitzant la seva opinió contrària a Kōichi. Godzilla Minus One sap superar l’escull de les americanes, que és construir un drama humà que ens importi i saber-ho integrar bé amb la història dels monstres. Enmig de Godzilla fent de les seves hi ha el drama d’una societat amb dificultat per tornar-se a construir. Kōichi haurà de superar la culpa i fer un pas endavant per mirar cap al futur.

Pel que fa al ritme, les dues hores passen volant, ja que sap combinar i equilibrar molt bé el drama humà amb les aparicions de Godzilla. No em vull oblidar d’esmentar la música de Naoki Sato que fa una versió del tema clàssic de Godzilla en els moments més èpics.

Godzilla Minus One és una molt bona pel·lícula de kaijus de la qual Hollywood n’hauria de prendre nota, ja que li passa la mà per la cara a qualsevol de les del seu Monterverse.

Podreu trobar més sobre la pel·lícula amb espòilers i sense en l’especial que li hem dedicat aquí.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

The Fall Guy

Adaptació de la sèrie de televisió del mateix títol, protagonitzada per Lee Majors i creada pel mític Glen A. Larson, creador també d’altres sèries contemporànies

Immaculate

El terror amb monges està més de moda que mai. Aquesta temporada hem tingut Hermana Muerte, La monja 2, The First Omen i la darrera

Hit Man

Nova pel·lícula de Richard Linklater després de la fantàstica Apollo 10 ½. Malgrat que sempre s’ha mogut en el cinema independent, Linklater també ha sabut

Abigail

Radio Silence, com es coneix la parella de directors Matt Betinelli-Olpin i Tyler Gillet, dirigeixen una nova pel·lícula de terror, després d’allunyar-se de la saga

Ricky Stanicky

Peter Farrelly, director de comèdies esbojarrades com Algo pasa con Mary o Dos tontos muy tontos, o en solitari de la guanyadora de l’Òscar a