Documental d’animació danès sobre un refugiat afganès que explica la història de la seva vida a canvi de no revelar la seva identitat, motiu pel qual la pel·lícula s’ha fet en dibuixos. El protagonista detalla fets com la desaparició del seu pare, la seva homosexualitat, la marxa de la família a Rússia, com va viure allà com un sensepapers i els intents de la família per anar a Dinamarca, on viu el germà gran, jugant-se la vida.

L’animació és tradicional i senzilla en moviments i detalls, però per aquest tipus de pel·lícula funciona molt bé, ja que ajuda a transmetre la sensació angoixant i de por que viu contínuament el protagonista. A vegades l’animació és molt minimalista, només un paper en blanc amb carbó.

El director, Jonas Poher Rasmussen, juga amb el format, perquè enmig de l’animació inclou imatges d’arxiu que ajuden a fer que l’espectador percebi el drama com a real. De les coses més impactants, a part del present que viu el protagonista, són les ferides psicològiques de per vida que li deixarà la seva dura experiència. La trama flueix a través d’una sessió de teràpia entre Poher Rasmussen i el protagonista. Ambdós eren amics abans de rodar aquesta pel·lícula.

A part del drama del refugiat, la pel·lícula entra en l’homosexualitat del protagonista i com per a ell ser molt més difícil. Aquest es confessa explicant-li com va descobrir que era gai de ben petit i com estava enamorat de Jean-Claude Van Damme.

Flee equilibra molt bé explicar-nos aquesta història amb la part artística. Detalls que van des de la narració del protagonista amb Poher Rasmussen i com li conta detalls com l’origen del collaret que porta, entre els descansos durant l’entrevista. Serà en aquests moments quan sabrem com la seva parella desconeixia el seu passat perquè tenir por de dir-li. Donar a conèixer aquesta història, respectant l’anonimat, ha servit perquè el protagonista pogués expulsar els fantasmes del seu passat que no havia volgut afrontar i que durant anys havia amagat a tothom.

Flee és una pel·lícula imprescindible. Malgrat que tenim construïda la societat perquè veiem només les coses maques, és necessari mirar a la cara a les misèries del nostre món, perquè algun dia puguem fer les coses millor. Els moments més esfereïdors de la cinta són els que veiem alguns dels personatges creuar el mar en condicions infrahumanes, que fan posar la pell de gallina.

Tot i la dura història de Flee, la pel·lícula no cau en el drama i sempre és positiva, fins i tot en els moments més durs. L’animació ajuda que tinguem aquesta sensació. Malgrat les comparacions que es puguin fer amb Persèpolis o Vals amb Bashir, Flee té suficient entitat per tenir identitat pròpia. Flee és una pel·lícula molt commovedora i humana que ofereix una visió necessària sobre la figura del refugiat.